Jaume I va establir en la Carta Pobla al segle XIII la celebració d’una fira anual amb la condició
que no coincidira amb les fires dels pobles veïns (Castelló i Borriana). La Fira tenia una duració
d’entre 9 a 10 dies i no tenia cap relació amb la Santa Caterina.
Tots aquells que havien comés delictes abans de la fira, tenien immunitat judicial durant aquests dies, excepte els duts a terme durant el seu transcurs. En 1604, el ‘Consell’ va decretar que se solemnitzara i festejara a Santa Caterina.
A principis del segle XX la fira ocupava no més que els pòrtics de la Plaça Major. A causa del
creixement urbà, la fira es va anar ampliant any rere any al voltant de l’ajuntament i en direcció a València.
Gràcies a la fira, es van crear costums que amb més o menys intensitat es mantenen hui dia.
Entre elles, la ‘mocadorà’, que consisteix a regalar a les dones fruits secs i dolços dins d’un
mocador de festa. La fira es coneixia també per altres noms, com la ‘fira de la llonganissa’,
encara que aquest nom s’ha perdut quasi al complet. Aquest nom s’associa al fet que es du a
terme durant el mes de novembre, més de la matança del porc, o per la presència de productes
carnis en les parades. Un altre malnom que se li donava a la fira era el de ‘fira del pito’ perquè era costum acudir a la fira amb un xiulet de metall o fusta i fer-lo sonar amb una xiulada general i ensordidora.
Al voltant dels anys 20, es va instaurar una altra moda, la de comprar una pilota de mitjà mida
lligada a una llarga goma elàstica. Els jóvens la llançaven contra altes persones, rebotant i tornant seguidament a les seues mans.
En l’actualitat la fira sols dura un dia i són pocs els elements del passat que encara es conserven,
però no per això deixa de créixer, amb més de 230 parades i sent declarada Festa d’Interés
Turístic Autonòmic.
Santa Caterina, caterinetes i nicolauets
La històrica Fira de Santa Caterina, fira medieval anual, instituïda pel rei fundador a la Carta Pobla ve celebrant-se des del segle XIII, amb puntuals interrupcions degudes a les maleïdes
guerres, les epidèmies i certes crisis de subsistència, podríem dir que té els mateixos anys que la Vila que la va vore nàixer.
En l’actualitat, ja no té res a vore amb el mercat medieval on s’intercanviaven animals i les nóvies es compraven l’aixovar per a casar-se, però la Fira es manté com a tradició històrica i Santa Caterina també és sinònim de pòrtic per la celebració de Nadal i Reis, i no solament a Vila -real, sinó a molts pobles valencians.
Caterinetes i nicolauets
Cada 25 de novembre Santa Caterina és celebrada a molts pobles i col·legis valencians com a
patrona de xiquetes i dones solteres, fent una eixida al camp per berenar. De la mateixa manera,
a d’altres poblacions, com ara Borriana, celebren Sant Nicolau cada 6 de desembre com una festa dels xiquets que també consisteix en eixir a menjar al camp.
La festa de les Caterinetes té un origen incert, però està molt escampada arreu del territori valencià: a Xàtiva les caterinetes juguen a boletes! A les comarques castellonenques, destaca el
poble de Xert on regalen una prima o pasta típica de la festa a les xiquetes, en canvi als xiquets
els donen una pasta, més gran, en forma de gall.
Per això se diu que les caterinetes tenen enveja dels nicolauets perquè elles només tenen la cresteta del gall. La prima, primes o pastissets de Santa Caterina i Sant Nicolau són una elaboració a base de clara d’ou, sucre, farcit de cabell d’àngel o fruita confitada. A Vinaròs, fins i tot compten amb el Parc de les Caterinetes on s’ha en lairat un monument per recordar on es menjava la prima o pastisset, junt al riu Cérvol, cada 25 de novembre. Des del 2018, comptem amb una publicació vinarossenca on s’explica la recuperació d’aquesta festa tan antiga i tradicional: “20 anys de lloes de Santa Caterina i Sant Nicolau”, publicat pel gremi de pastissers.
Sobre la festa de Sant Nicolau, Borriana és la ciutat on perviu amb més força, encara que
també se celebra a d’altres municipis com ara els esmentats Xert i Vinaròs, però també a Benicarló, La Jana i Traiguera. Aquesta tradició ha deixat arrere el conflicte derivat dels seus orígens que es remuntarien a les disputes entre moros i cristians. De fet, es pot comprovar en la cançó quan s’obliga els moros a menjar llonganissa de porc. Hui dia ja n’hi ha de pollastre i altres carns per a evitar la discussió. Després de contar la història i anècdotes de Sant Nicolau, tots junts, es pasa de fusta en mà, se canta la cançó popular que diu així: “Sant Nicolau, sant beneït, confessor de Jesucrist, viva el rei, muira el gall, quatre-cents per al meu cavall. Llonganissa menjaràs, de l’espasa moriràs”. La festa consisteix a eixir al camp, mestres i xiquets de les escoles i públic en general, per menjar-se la típica llonganissa seca o torrada al foc.
Durant l’Edat Mitjana, Santa Caterina fou una de les santes més populars a les nostres comarques; està considerada la patrona dels filòsofs i pensadors. També la tenien per patrona els advocats i els escrivents, els filadors i filaters, els mestres d’obra negra o ferrers de tall i els altres oficis que havien de fer servir eines molt tallants, com ara carnissers, matadors, barbers, ferradors, etc.
Tots s’encomanaven a santa Caterina per no fer-se mal amb les ferramentes de treball.
Els caixers o fusters especialitzats en fer caixes i mobles, així com els corders i, sobretot, els
espardenyers també la tenien per patrona. La festivitat de la carismàtica Santa Caterina, a banda
de caminar paral·lelament a la celebració de la Fira, s’arrela, per tant, en molts segles de tradició i història que venen documentats pel saber popular dels refranys:
Per Santa Caterina, el fred entra a la cuina.
Per Santa Caterina, la neu per veïna.
Per Santa Caterina, a amanir llenya i farina.
Per Santa Caterina, el rovelló ja fina.
Per Santa Caterina, ven la gallina.
Per Santa Caterina, a pescar sardina.
De Santa Caterina a Nadal, un mes cabal.
Toni Pitarch
Imatge de portada: (C) revistapoble.net

