Especial 750é Aniversari de la Fundació de Vila-real
Capítol XIII-(agost, primera quinzena)-
A banda de la criminal i fratricida guerra civil del 1936, el fet més luctuós del segle XX a Vila-real va ser l’incendi del cinema de “La Luz” del 27 de maig de 1912 amb un total de 62 morts i 150 ferits.
Fins l’any 1963 ningú m’havia parlat del tema, però durant el primer cap de setmana de setembre -si no ho recorde malament-, arran de l’incendi del cinema “Bahía”, ubicat aleshores entre els carrers Bisbe Rocamora i Ecce-Homo, que vaig observar in situ i on, per sort, no va haver-hi víctimes, vaig escoltar les primeres notícies d’aquell famós i trist incendi de 1912 perquè encara hi havia supervivents.
Resulta que mon tio Vicent Pitarch Asencio, germà major de mon pare, va acudir al cinema “La Luz” del bracet dels meus iaios, ja que era un xiquet de bolquers i, en produir-se les primeres flames i l’amuntegament de la gent cap a la porta d’eixida, van entrar en pànic i decidiren llançar el nadó cap al carrer com qui llança una pilota. Al final, uns veïns aconseguiren empomar mon tio i els meus iaios, després d’uns minuts llarguíssims, aconseguiren eixir al carrer i recuperar el xiquet. Van tindre molta sort perquè, del contrari, la història familiar hauria acabat de sobte ja que mon pare va nàixer uns anys després.
De tota manera, el cinema “La Luz” no va ser el primer en obrir les portes a Vila-real, ja que uns anys abans s’havia instal·lat la sala del cinema “Novedades” del carrer La Murà que es va estrenar amb la projecció de “La vida de Jesús”.
El cinema “La Luz” s’ubicava al carrer Estació, número 27, és a dir, a l’antiga carretera de Borriana, on ara hi ha, a la cantonada amb La Murà, el Banc de Santander. Aquell 27 de maig era dilluns i encara es celebraven les festes patronals de Sant Pasqual, amb un cinema de gom a gom, amb unes 300 persones disposades a visionar la projecció de “Alma de traidor”, és a dir, 100 persones més de l’aforament màxim permés en un espai de 90 metres quadrats i una sola porta d’entrada i d’eixida: el recinte era una trampa mortal per als clients.
La pel·lícula constava de 225 metres de cinta però, després de saltar una espurna a la cabina de projecció, s’iniciaren les flames i la cinta se va tallar en sec a l’arribar als 70 metres, quedant tots a fosques mentre se propagava el foc, arran d’una explosió elèctrica que va prendre foc a les cintes de pel·lícules amuntegades i a totes les estructures de fusta que trobava pel camí, tot impedint l’eixida dels clients ja que la porta d’emergència s’obria a la inversa, és a dir, cap a dins.
El pànic se va fer general i, a banda dels 69 morts totals, se van comptabilitzar fins a 150 ferits de variada consideració.
El propietari de la sala fou empresonat i l’alcalde, Francesc Nebot Usó processat com a responsable municipal al permetre que el cinema funcionara sense llicència.
Tota la premsa de l’època es va fer ressò de la tragèdia, fins i tot el periòdic de tirada estatal ABC ho va publicar a la portada, mentre a l’interior el seu corresponsal escrivia el següent:
Cuando llegue era aun de noche. La población presentaba un aspecto siniestro y lúgubre; todos los portales abiertos, todos los balcones iluminados, todo el mundo en pie; la gente iba por las calles de un lado a otro, aturdida y desconcertada, queriendo acudir a un tiempo a todas partes y sin saber dónde acudir. Ante las puertas de la farmacias los grupos se estrujaban tratando a viva fuerza de entrar a los heridos, con clamoreo ensordecedor de gritos y ruegos, suplicas y amenazas, lamentaciones y blasfemias, en su ansia de llegar los primeros; los más graves habían sido conducidos al hospital y al convento de franciscanos; unos iban en sillas, otros en colchones, otros tendidos en escaleras de manos a modo de angarillas; los más leves, los que solo padecían erosiones y quemaduras de poca importancia se fueron a sus casas, convencidos de la imposibilidad de que los atendieran. A las siete de la mañana comenzó la tristísima tarea de identificación de los cadáveres; el acto fue terriblemente conmovedor; los cuerpos estaban tendidos en el suelo, y hombres y mujeres enloquecidos por el dolor y ciegos por el llanto, se arrojaban sobre ellos, revolviéndolos y tocándolos, tratando de reconocer en aquellos rostros horrorosamente carbonizados al ser querido que buscaban.”
A partir d’aquest incendi, naturalment, es van prendre mesures per a garantir la seguretat de les projeccions. La desgracia de Vila-real va obrir els ulls a l’Administració pública i va servir per actualitzar la legislació sobre les sales de cinema. La normativa es va fer més estricta i se va exigir, entre d’altres mesures, passar un examen per a ser operador de projeccions. De tota manera, allò va provocar una psicosi generalitzada, alguns ja no van tornar més al cinema i els que seguien anant van haver de patir falses alarmes, com ara la del 24 de novembre del mateix any a Bilbao, on el pànic d’una falsa alarma va provocar 46 morts, 40 d’ells xiquets o, un any després, 22 morts a un cinema de Castelló per una altra falsa alarma.
L’enterrament massiu de les víctimes de Vila-real es va produir el 29 de maig de 1912 amb una afluència de més de 10.000 persones en una ciutat que comptava amb 16.400 habitants.
El 27 de maig de 2012, en el centenari del desastre, Vila-real va homenatjar els desapareguts durant l’incendi amb una exposició a la Casa de Polo i diferents actes, com ara la projecció d’un curtmetratge sobre els fets: “Cine La Luz 1912” de dotze minuts i trenta-dos segons de duració.
Enguany, també, com cada 27 de maig s’homenatjarà les víctimes a la fosa comuna del cementeri, seguint una iniciativa municipal que ja és tradició.
Antoni Pitarch Font
