A Espanya, cada convocatòria electoral torna a despertar una preocupació entre la població: em tocarà ser membre de la mesa electoral? La notificació arriba per correu, la majoria de la gent la rep amb resignació i alguns busquen immediatament si es poden acollir a alguna causa justificada per no haver-hi d’assistir.
És una manera de procedir que tenim tan interioritzada que poca gent sap que es tracta d’una pràctica única a tot Europa. Però d’on sorgeix aquesta pràctica? És una simple ocurrència espanyola?
Per explicar la relació entre democràcia i atzar, ens hem de remuntar a l’antiguitat. L’Atenes clàssica és un exemple clar de l’ús generalitzat de l’atzar en política: la majoria dels càrrecs públics s’assignaven per sorteig amb l’objectiu que ningú no pogués monopolitzar el govern. De fet, Aristòtil considerava que el sorteig era inherent a la democràcia.
Un govern per torns
Escollir mitjançant el vot era propi dels sistemes aristocràtics. En les democràcies, en canvi, l’atzar garantia que la ciutadania pogués governar i ser governada per torns. El sorteig assegurava la igualtat i era una eina contra la fragmentació i la corrupció.
Podem trobar rastres de l’ús de l’atzar en la política durant l’Imperi romà o l’època medieval. Tanmateix, el sorteig va tornar a adquirir rellevància a les principals ciutats italianes dels segles XIII i XIV: Venècia i Florència. Des d’Itàlia, aquesta pràctica es va estendre cap a la península Ibèrica. A la Corona d’Aragó del segle XIV, aquest ús polític es va consolidar sota el nom d’insaculació o regiment de sac e de sort: el règim de la bossa i de la sort.
Noms estrets a l’atzar d’una bossa
En aquest model, els noms dels candidats s’introduïen en una bossa i s’extreien a l’atzar per distribuir els càrrecs públics i la representació parlamentària. Es tractava d’una eina per limitar el monopoli de les oligarquies i frenar el clientelisme.
Després de la Guerra de Successió, el 1714, l’absolutisme borbònic va abolir aquest sistema, però el context marcat per la corrupció i les divisions posteriors va obligar a reintroduir-lo. Malgrat això, la insaculació va perdre progressivament el seu potencial democratitzador i va quedar associada a l’Antic Règim.
Amb les revolucions liberals del segle XIX, el sorteig va desaparèixer del marc polític. Això es va deure a dues raons. D’una banda, les eleccions van esdevenir l’únic mecanisme legítim de representació popular. De l’altra, la Il·lustració rebutjava l’atzar com una cosa irracional. La democràcia moderna es va construir sobre la voluntat individual, no pas sobre la fortuna. El sorteig va quedar arraconat i només va sobreviure en l’àmbit judicial, com passa amb els jurats populars.
Tanmateix, durant la transició espanyola de 1977, el concepte ‘insaculació’ torna a aparèixer. Aquesta vegada, amb un ús limitat: seleccionar els membres de les meses electorals. No pas com un desafiament al sistema representatiu, sinó com una manera de garantir la neutralitat del procés electoral.
En un país que sortia del franquisme, amb una administració profundament polititzada i una llarga història de frau electoral, protegir el nou context democràtic era essencial. Per això, confiar la gestió de les urnes a ciutadans escollits a l’atzar, en lloc de fer-ho a funcionaris o representants dels partits, era una estratègia contra la corrupció tan eficaç com simbòlicament poderosa.
Les virtuts del sistema espanyol
Un cop reconstruït històricament el perquè de l’anomalia espanyola, queda pendent una pregunta: és un bon model? En una anàlisi recent, hem examinat aquesta pràctica a fons i n’hem defensat les virtuts com a mecanisme valuós per reforçar la legitimitat democràtica.
Actualment, a les democràcies occidentals hi ha tres mètodes alternatius al sorteig. En primer lloc, el voluntari, típic de països anglosaxons com el Regne Unit o els Estats Units. En segon lloc, el burocràtic, en què els funcionaris de l’Estat gestionen les eleccions, com passa a Xipre. Finalment, el partidista, en què els partits polítics nomenen els membres de les meses electorals, un sistema habitual als països de l’Europa central i oriental.
Cada sistema té els seus avantatges i inconvenients:
- El voluntari tendeix a atraure ciutadans que ja estan compromesos políticament, fet que reprodueix les desigualtats de participació.
- El burocràtic pressuposa una neutralitat institucional que no està garantida en molts contextos.
- El partidista busca l’equilibri mitjançant un sistema de control, però parteix d’una manca de neutralitat estructural.
- I el sistema de sorteig, en canvi, distribueix la responsabilitat de manera equitativa entre tota la ciutadania, independentment de la seva ideologia, classe social, gènere o origen. Aquest model té la capacitat d’incorporar sectors de l’electorat tradicionalment exclosos de la política.
Malgrat les seves virtuts, també hi ha possibles crítiques. Per exemple, hi ha dubtes raonables sobre les sancions associades a aquest deure cívic. Tanmateix, el dia de les eleccions són milers de ciutadans corrents —ni funcionaris, ni militants, ni experts— els qui contribueixen al desenvolupament d’un dels processos més bàsics de qualsevol sistema democràtic.
En un moment en què les institucions democràtiques afronten múltiples reptes, és un aspecte que mereix ser tingut en compte.
Doctora en Ciencia Política y profesora especializada en participación, representación política y partidos políticos, Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya
