El reconegut dibuixant continua utilitzant paper secant, llapis del número 2, goma d’esborrar, tinta xinesa i plomí per a fer els seus treballs
Juanjo Clemente
Acaba de publicar un nou llibre, un llibre més en els quasi setanta anys que porta dibuixant i publicant en premsa… Quin és el secret per a mantenir l’energia, la creativitat, el gust per eixa il·lustració compromesa que tant el caracteritza?
No tinc ninguna fórmula però, al menys, estar actiu física i mentalment. O siga, estar al dia i fer alguna reflexió (i també, alguna flexió).
Anem a fer un poc de memòria i repassar qui és Quique. I ens n’anem a l’origen… Recorda quin va ser el seu primer dibuix i per què el va fer?
El primer acudit va ser l’any 1956 en la pàgina titulada ‘Los lectores en Jaimito’ que aquella revista infantil de tant d’èxit en la postguerra publicava setmanalment. Vaig aconseguir les 10 pessetes de premi per a seguir comprant Jaimito. L’acudit era una descarada còpia del gran dibuixant d’humor Carbonell, que vivia a Vinaròs i que anys després vaig descobrir i conèixer.
I com li va arribar la primera ocasió de publicar?
A partir d’aquest disbarat, ja no vaig parar d’intentar que allò que dibuixava fora publicat. Ho aconseguí en Anhelos, una revista infantil que editava la Caixa d’Estalvis d’Alacant. Després vingueren Uce de Madrid, València Cultural, Signo, també de Madrid… fins arribar a Vida Nueva. Jo havia anat enviant dibuixos i dibuixos a molts llocs buscant totes les possibilitats, sense deixar d’estudiar a Castelló cada dia. Tres fets s’apoderaven de mi: veure el dibuix acabat, contemplar-lo publicat i que me’l pagaren.
Quines són les eines de treball que utilitza? Han canviat amb el pas dels anys? Com ha viscut vostè el procés en aquesta era digital que vivim ara?
Són les mateixes amb què vaig començar: paper, llapis del número 2, goma d’esborrar, tinta xinesa i plomí. Vaig tindre la sort que el meu germà Julio, uns anys major que jo i un extraordinari dibuixant, m’orientara. Segueix utilitzant aquestes eines. Ah, i el paper secant, que alguns se preguntaran què dimoni és. Per tot això, s’han pogut recuperar la majoria d’originals, perquè han aguantat molt bé el pas del temps. No dibuixe en digital però, curiosament, publique en dos webs digitals. Demane perdó, però com el paper no hi ha res.
Fins a l’actualitat, quants acudits té publicats Quique? I quants ha fet per a amics, familiars o altres qüestions personals?
Com des del principi he aconseguit que m’arribara –cosa difícil- tot allò que he publicat be fos a Madrid, Sevilla, Saragossa, València o Castelló, puc assegurar que he publicat fins a 2025 un total de 31.363 originals. Quasi tot aquest material més les reproduccions publicades i altres il·lustracions, està a l’Arxiu Municipal i forma part del Fons Enric Arenós, Quique. Respecte a dibuixos per als amics, coneguts i saludats, tots els que m’han demanat. I ja forma un bon gruix.
Pel que fa a publicacions, també són unes quantes les que acumula amb reculls d’acudits sobre diverses temàtiques. L’últim, Nosaltres. Passat, present, futur. Per què ara aquesta reivindicació de la llengua?
És el llibre que fa 16 i desitjava que fos en defensa de la llengua i del País. Es tracta d’una panoràmica que vol reflexionar sobre el que ha estat passant des de temps no massa llunyans fins el que vindrà. Per això hem de seguir lluitant. Si perdem la llengua, qui som? Vila-real és capdavantera en la defense de la llengua. Quan jo era menut, tot el poble la parlava, tot el poble. Només hi havia dos institucions que no i era ben curiós: els guàrdies civils del quarter i els representants del comerç que arribaven al poble buscant clients.
Hi ha cap dels seus dibuixos que per a l’autor haja estat més important, siga pel contingut o pel moment en què es va publicar?
Sens dubte, els dibuixos del llibre Una altra història de Vila-real amb humor. Vaig estar dos anys buscant, llegint i dibuixant el que altres autors havien documentat per aconseguir des de l’humor una visió diferent de la història del nostre poble. A més, coincidia amb els 750 aniversari de la seua fundació.
“No dibuixe en digital però, curiosament, publique en dos webs digitals. Demane perdó, però com el paper no hi ha res”
En alguna ocasió ha estat recriminat per algun dels seus dibuixos?
En moltes, però jo no diria recriminat, sinó censurat. Com a mostra, ací està l’últim dibuix censurat inexplicablement per un prestigiós setmanari en el que publicava fins no fa massa. Que el lector jutge.
Des de la seua experiència i visió, com creu que ha anat evolucionant el sentit de l’humor del lector, espectador, públic…?
Vinc de la censura franquista del segle passat. Tot el que se publicava, passava abans pel control corresponent. En alguns d’aquells dibuixos, encara es pot veure un encuny al dors que donava l’autorització franquista per a ser publicat. Hi havia, per tant, ‘d’escriure entre línies’. Després, a l’inici de la democràcia, l’eclosió d’aquell humor, al que ja estaven acostumats en la resta d’Europa. En l’actualitat estem perdent aquest humor per culpa de cert partit polític que busca la confrontació, l’insult i la crispació continua.
La política, la llengua, l’Església catòlica, les festes, els costums populars… Li ha quedat algun tema per dibuixar?
He intentat anar al compàs del que marcava l’actualitat. Els mitjans diaris, setmanals, així ho exigien. Per tant, el que passa cada dia és allò que he hagut de plasmar amb humor. Queden per dibuixar tots els esdeveniments de demà.
Com veu Vila-real des de la distància i el contacte i la vinculació que no ha perdut mai?
Utilitzaré només una paraula: imparable!
