Ariadna Nicolau, mestra d’Educació Primària i apassionada pel món de la infància, ha fet de la seua vocació una manera d’acompanyar els més menuts amb sensibilitat i compromís. A través de la seua mirada, posa veu a realitats que sovint els xiquets viuen en silenci. En el seu llibre La cicatriz de Nina, ens presenta una història plena d’emoció i valentia, on una xiqueta aprén a afrontar les seues pors i a descobrir la seua pròpia força interior. Conversem amb ella per conéixer millor el seu treball i la inspiració darrere d’aquest conte tan especial
Mónica Serrano
Com naix la idea de La cicatriz de Nina?
Este conte naix d’una vivència molt personal que vam viure a casa, en un any molt dur. Està completament inspirat en mon pare i escrit, literalment, entre les parets d’un hospital. Mon pare tenia càncer i, un dia, mentre estava amb ell durant un període d’ingrés, pensant en tot el que estàvem passant, em vaig plantejar una pregunta: quants contes infantils podem trobar a les aules que expliquen esta realitat? Si per a nosaltres ja és dur, com deu ser per a ells i elles? A partir d’eixe moment vaig començar a escriure’l, sense cap finalitat concreta, intentant plasmar allò que ell ens explicava, el que tant ma mare com les meues germanes i jo estàvem vivint i, sobretot, com reflectir esta situació tan difícil per als més menuts.
Creus que es parla prou amb els xiquets sobre malaltia, por o dolor?
Sí i no. Com a mestra en contacte diari amb xiquets i xiquetes, considere que, tot i que moltes vivències personals es treballen a l’aula, altres, com el càncer infantil, continuen tenint una presència molt limitada. Cada vegada es busca més treballar les emocions des de l’escola i oferir eines per a saber gestionar-les, i crec que és una tasca que ja es veu reflectida. Però les malalties sovint queden en un segon pla: potser per por, potser per protecció o potser per falta de recursos o de referents.
En aquest sentit, creus que la literatura infantil pot ajudar a sanar o a entendre situacions difícils?
Sí, sens dubte. Molts xiquets i xiquetes poden posar nom al que senten, reconéixer les seues emocions i sentir-se acompanyats en processos que sovint els costa compartir o expressar amb paraules. Per això, la literatura infantil es converteix en una eina molt valuosa per acompanyar-los i ajudar-los a entendre el món que els envolta.
Què va ser el més difícil d’escriure aquest llibre i quin va ser el procés creatiu? El més difícil va ser plasmar el que estàvem vivint i transformar-ho en un aprenentatge quan, en aquell moment, no hi havia res positiu. En eixa etapa vaig intentar traure la meua part més professional per a poder aportar alguna cosa a l’educació. La resta va ser més fàcil gràcies a l’editorial, que m’ho va posar tot molt senzill, i a la il·lustradora, sobretot, amb qui vam aconseguir reflectir en les il·lustracions allò que volia transmetre des d’una part més bonica, senzilla i cuidada.
«Com a mestra en contacte diari amb xiquets i xiquetes, considere que, tot i que moltes vivències personals es treballen a l’aula, altres, com el càncer infantil, continuen tenint una presència molt limitada«
Aquest és el teu primer llibre? Hi haurà més projectes? Sí, este és el meu primer conte infantil. Ha sigut un projecte molt especial i molt íntim per a mi. Pel que fa a futurs projectes, no ho sé. No vull imposar-me res ni marcar-me un camí tancat. Si en algun moment sorgix una idea i senc que pot importar alguna cosa a este món tan gran i ple de referents i professionals, aleshores ho faré. De moment, ho estic vivint amb calma i amb molta gratitud per aquest inici.
Què t’agradaria que els lectors d’ací s’emportaren del llibre?
M’agradaria, sobretot, que els més menuts es quedaren amb la idea principal que he volgut transmetre: “Ser valiente no significa no tener miedo, sino seguir adelante a pesar de él”. Que entenguen que sentir diferents emocions, pors i inseguretats forma part del procés, però que sempre hi ha raons per a somriure i continuar endavant. I als adults, m’agradaria que els servira també per a recordar la importància de no silenciar certes emocions o realitats per por de fer mal, sinó d’acompanyar-los i donar-los espai, perquè també formen part de la vida i del creixement.
Per últim, imagine que estaràs ara mateix preparant presentacions del llibre, ens podries dir quines hi tens prop i on t’agradaria presentar-lo?
Estic ara mateix en procés de preparació de les presentacions del llibre. La idea és fer-ne una, segurament a Castelló, perquè tinga més impacte i puga arribar a més gent. Tot i això, també m’agradaria molt poder organitzar activitats o tallers en les llibreries del poble, d’una manera més propera i participativa. A més, tinc pendent poder fer alguna presentació en algun hospital, ja que crec que és un espai molt especial i significatiu per al missatge del llibre. Estic, a més, molt contenta de com el poble ha acollit el projecte des del primer moment; està sent molt emocionant veure la resposta i el suport de la gent, i només tinc paraules d’agraïment.
Més informació en l’edició n.339 de la Revista POBLE.
