El soterrament tindrà lloc aquest dissabte, a les 10.00 hores, a l’església de Sant Francesc de Vila-real.
En record seu, recuperem l’entrevista que li vam fer l’octubre de 2022, en què ens parlava de la seua trajectòria vital, la seua vocació i les experiències que van marcar la seua vida. Un testimoni que hui pren un significat especial i que ens permet retre homenatge a la seua figura i al llegat que deixa entre tots aquells que el van conéixer.
Descanse en pau.
P. Lluís Pitarch Neda, una vida de servei franciscà
(Article publicat a revista POBLE, octubre 2022)
Qui no coneix el Pare Lluís? El franciscà acaba de complir 91 anys i, tot i les dificultats pròpies de l’edat, manté tota la vitalitat, un impecable arxiu parroquial i una excel·lent memòria que li permet recordar fets històrics amb totes les dades al detall. Gran predicador, no només per les seues habilitats explicatives, ja saben –els qui el coneixen- que compta amb una veu portentosa per a predicar, però també per a cantar, una de les seues grans passions.
Però què podem saber més sobre el P. Lluís Pitarch…?
Qui és vostè? De quina família? Com el coneixen ací al poble?
Soc Lluís Pitarch Neda i vaig nàixer el 24 de setembre de 1931 al carrer Vives, 28. Els meus pares, Vicent i Rosario, eren coneguts amb el malnom dels ‘negrets’. Vam ser vuit germans, jo era el cinquè, i fonamentalment a casa tots ens dedicàvem a treballar al camp. A l’actualitat, a banda de mi, encara viuen els meus germans Manuel i Javier.
Per què es va fer capellà…? I per què franciscà?
Lògicament les vocacions naixen per un do de Déu, però la proximitat al convent també va ajudar. M’explique… Nosaltres vivíem molt a prop del convent dels frares franciscans, i sempre havíem tingut molta relació amb ells: el P. Bernardino Vilar, el P. Antonio Balsells, Fray Pere –que anava a captar-… Els meus germans i jo érem escolans, veníem a l’escola, i per tant estàvem molt identificats.
Vaig entrar al seminari de Balaguer el 4 de setembre de 1945, juntament amb altres vila-realencs. I en 1947, mor el meu pare i torne a casa un temps, per a tornar després al seminari fins que vaig cantar missa el 20 de juliol de 1957 a Tàrrega.
Em va ordenar sacerdot Tarancón i eixe dia em va preguntar: “per què frare franciscà?” Li vaig explicar que era el més previsible, que haguera estat estrany que volguera ser altra cosa.
Quina ha estat la seua trajectòria en aquest temps? En quins llocs ha servit?
Quan vaig cantar missa em van destinar a La Bisbal, però poc de temps, després vaig estar un any a la parròquia de La Salut a Barcelona de formació, i seguidament vaig tornar a La Bisbal, on vaig estar uns cinc anys com a predicador pels pobles, una tasca que va ser molt enriquidora i que recorde amb molta estima.
Finalitzada aquesta etapa em van destinar a l’Argentina, on vaig estar nou anys. Concretament vaig estar a Río Cuarto (província de Còrdova) on els franciscans teníem una església molt gran (de les dimensions de la nostra Arxiprestal), i un col·legi on impartíem classe al matí, a la vesprada i a la nit. Allí van ser uns anys frenètics de molt de treball on jo impartia classes, celebrava misses i on també vaig aprendre a tocar l’orgue, doncs a l’Argentina fèiem moltes misses cantades i sobretot recorde les celebracions de culte als morts, eren extraordinàries.
Fotos: (c) revista POBLE
Després de l’Argentina vaig arribar a Vila-real, on aleshores estaven el P.Vilar, el P. Javier Alós o el P. Esteban entre d’altres. Vaig viure la reforma del convent, la creació de la parròquia i ací porte 52 anys. En tot aquest temps he estat prior i retor diverses voltes, ja que durant l’etapa que va estar el P. José Maria Botella ens anàvem alternant les responsabilitats entre els dos. Sempre ens vam entendre molt bé i vam fer molta feina junts perquè, a més de la parròquia, sembràvem a l’hort tomaques, creïlles, faves… i fèiem un gran equip!
Ha pogut realitzar el seu somni en fer-se capellà i franciscà?
Gràcies a Déu sí. Al principi vaig dir que no m’agradaria ser mai guardià, i a l’Argentina em van nomenar guardià. També vaig dir que no volia que em destinaren al meu poble, sempre és més difícil encertar-ho, i a Vila-real porte més de 50 anys. Després d’aquestes dues peticions ja no vaig demanar mai res més.
I com deia abans, per a mi van ser determinants els anys viscuts a La Bisbal, predicant pels pobles, fent novenes, les ànimes de Nadal, la intensa Quaresma fora de casa, els exercicis d’estiu a les religioses…
Què fa ara? Com està?
Doncs com som menys frares, de casa a fora no es nota però el P. Lluís encara fa moltes coses (es riu). Celebre la missa, ja siga jo sol o amb el P. Mariano, que com no té bona vista, només pot celebrar acompanyat. I també estic al despatx parroquial on, a banda d’atendre les peticions dels feligresos, tracte de mantenir l’ordre i un bon arxiu, sempre he tingut molta cura amb tot això.
Em trobe bé, hem superat una pandèmia, i ací estem a disposició del nou retor, el P. Àngel Talens.
Manuel Martin i Nebot
