Cada any surten d’Espanya entre 20.000 i 56.000 milions d’euros per a pagar la nostra dependència energètica exterior. Són recursos que no podem utilitzar per invertir al nostre país, sinó que marxen als països exportadors de petroli i gas. Aquesta és la realitat d’Espanya. El país no té reserves pròpies de petroli ni de gas. Per tant, té una dependència molt alta de l’exterior per obtenir energia.
Una dependència que no baixa
La taxa de dependència energètica d’Espanya ha oscil·lat entre el 70 % i el 80 % des de 1995 (i això considerant l’energia nuclear com autòctona, tot i que l’urani hagi de ser importat). La mitjana europea se situa al 62 %.
Només Malta, Grècia i Itàlia depenen més de l’exterior dins la UE. Aquesta vulnerabilitat es mesura en euros: entre 1995 i 2024, el saldo energètic negatiu acumulat supera els 730.000 milions d’euros.
El preu del petroli mana
El saldo energètic segueix el preu del cru com una ombra. Quan el Brent va superar els 97 dòlars per barril el 2008, el dèficit energètic va arribar als 42.657 milions d’euros.
Entre 2011 i 2014, la factura energètica va arribar a explicar el 100 % del dèficit comercial total. Això va ser degut a que la crisi econòmica, amb l’esvaïment dels denominats “brots verds”, l’any 2010, va provocar una contracció del consum intern. Junt amb la recessió econòmica, van provocar un col·lapse de les importacions, mentre que les exportacions es van mantenir gràcies a la deflació interna (baixada de salaris), que va millorar la competitivitat de les empreses. I gràcies també a que es van reorientar a mercats emergents.
Dèficit energètic a Espanya. Autor de l’article.
No obstant, el consum d’energia, i el seu cost, va continuar sent elevat, perquè la demanda energètica és poc elàstica a curt termini. A més, els preus del Brent van superar els 111 dòlars per barril el 2011 i el 2012, el màxim de tota la sèrie.
El resultat és que Espanya hauria tingut superàvit exterior si no hagués existit la factura energètica de la nostra dependència exterior.
El 2022, amb el cru a 99 dòlars arran de la guerra a Ucraïna, i amb un creixement econòmic fortíssim del 5,5 % que tirava de les importacions, el dèficit va batre tots els rècords: 56 391 milions d’euros.
No tot és eficiència
Entre 1995 i 2024, el PIB real d’Espanya ha crescut un 178 %. El consum de petroli, en canvi, només ha pujat un 8 %.
Sembla una bona notícia, sembla que hem millorat l’eficiència, però cal interpretar aquesta dada amb cautela. La indústria manufacturera ha passat del 16,3 % del PIB el 1995 al 10,8 % el 2024.
Tres factors expliquen aquesta caiguda de pes: primer, la bombolla immobiliària dels anys 2000, que va desviar capital i treball cap a la construcció i va deixar la indústria sense inversió; segon, l’obertura comercial i la globalització, que van facilitar el trasllat de la producció intensiva en mà d’obra i energia cap a països amb costos menors; i tercer, la crisi de 2008–2013, que va destruir capacitat productiva industrial sense que s’hagi recuperat del tot. Això explica, en part, la caiguda del consum de petroli en termes relatius.
No el gastem a les nostres fàbriques, però el paguem fora
Una part important del consum energètic no ha desaparegut, simplement s’ha externalitzat a tercers països. Espanya, tot i ser un gran exportador de béns de capital (maquinària industrial) i productes químics, també n’és importador. Així, els béns de capital van representar l’any 2023 el 22,4 % de les importacions. Els productes químics, un 15,8 %.
És a dir, una part dels béns industrials que es consumeixen a Espanya ja no es produeixen aquí. Això implica que tota l’energia que es consumeix per fabricar aquells productes als països d’origen no apareix a les estadístiques espanyoles, però sí a la factura dels béns importats.
Aquesta tendència, però, té límits: l’any 2024 els serveis ja representaven el 75,6 % del valor afegit brut. Continuar reduint la indústria per augmentar el pes dels serveis no és una opció viable ni desitjable per quatre raons fonamentals:
- Els serveis tenen una productivitat mitjana inferior a la indústria i generen menys exportacions en termes de valor afegit.
- La transició energètica exigeix producció industrial intensiva: panells fotovoltaics, aerogeneradors, bateries, electrolitzadors per a hidrogen verd i xarxes elèctriques intel·ligents requereixen manufactura, no turisme.
- La dependència exterior del sector energètic, que és el problema que es tracta de resoldre, no es redueix externalitzant més producció, sinó electrificant i produint energia localment.
- La reindustrialització és una prioritat explícita de la política industrial europea.
El petroli també va contribuir a la crisi del 2008
El preu del Brent gairebé es va doblar entre juny del 2007 i juny del 2008. L’economista James Hamilton va demostrar que aquest xoc energètic va ser un factor clau en la recessió als EUA. A Espanya, el saldo energètic ja era de menys 33.802 milions d’euros el 2007, quan la bombolla immobiliària just començava a esclatar.
L’encariment del combustible va comprimir la renda de les famílies en el pitjor moment. També va augmentar els costos de les empreses i moltes van haver de tancar o acomiadar treballadors. Tot plegat va desencadenar una allau d’impagaments que va desembocar en l’esclat de la bombolla immobiliària. La crisi financera i la crisi energètica, per tant, es van solapar i reforçar mútuament.
Hem tocat el pic de la demanda?
Des del 2015, el consum de petroli per habitant s’ha estabilitzat al voltant dels 9,5 barrils. El màxim històric, el 2007, va ser de 13,1 barrils per persona. L’Agència Internacional de l’Energia preveu que la demanda de petroli com a combustible tocarà sostre el 2027 als països de l’OCDE.
El 2025, les energies renovables (incloent-hi l’autoconsum) ja van cobrir el 56,6 % de la generació elèctrica espanyola. Però l’electricitat només representa el 23-25 % del consum final d’energia. El transport, la indústria i la calefacció continuen depenent del petroli. Trencar-ne el lligam és el veritable repte dels propers anys.
Trenta anys de dades mostren que Espanya és un país que paga un preu enorme per no tenir l’energia que consumeix; i que reduir aquesta dependència no serà possible sense electrificar els sectors que encara viuen del petroli, ni sense discutir àmpliament sobre la priorització d’usos i la reducció dels nostres consums que, tard o d’hora, ha d’arribar.
Catedrático Serra Húnter en Economía Ecológica, Universitat Autònoma de Barcelona
Publicat originalment a La Conversa
