Castelló recupera cada mes de maig la tradició de les ‘rondes’. Allò de cantar baix el balcó de la persona estimada. Serenates que han estat una mostra de tradició, romanticisme i que en el cas de la capital de la Plana, emmarcades en la ‘Festa de la rosa’ estan a punt de complir un segle.
Revista Poble ha volgut apropar-se a alguns dels músics que encara «ixen a rondar». Una mirada, entre assaig i assaig als qui formen part de la història viva. Memòria d’un costum que lluita per no desaparéixer. Malgrat que cada any, la plaça major es torna a omplir de gent, no hi ha relleu generacional. Les raons, pot ser, cal buscar-les en una falta de difusió o en un interés reduït a un xicotet col·lectiu que no sempre troba tot el suport institucional que necessitaria.
Conta ‘Foli’, Cristóbal Vallés, un dels membres impulsor de ‘Grills de la Nit’ que «no hi ha cosa més bonica que fer feliç a la gent i ser tu també feliç compartint la música». Ell és un dels veterans dels ‘Grups de ronda de Castelló’. Actualment, en queden poc més d’una dotzena a tota la ciutat, però tots coincideixen que «açò es perdrà si no es troba la fórmula per a motivar a noves generacions».
Foli recorda que anys enrere, i no fa tant, al voltant del final dels vuitanta, principis dels noranta «calia inclús fer preseleccions de tants grups com hi havia». «I a més es dividien per categories, perquè clar, no totes tenien el mateix nivell musical, però el més important és que volien participar i molts eren gent jove, xiquets de 16 o 18 anys que tenien il·lusió», comenta.
Naixement i evolució
Els inicis de ‘Grills de la Nit’ van ser tant naturals com casuals. «Es remunten, aproximadament, a l’any 1984. Va nàixer de manera senzilla, quasi espontània: dos amics que coincidien portant les filles a l’escola van decidir formar un grup per participar en la festa. Poc després, s’hi afegirien altres persones». «No hi havia grans pretensions, només ganes de fer música i formar part d’una tradició col·lectiva».
Amb el temps, però, aquell grup s’ha anat transformant. Hui, dels membres originals, pràcticament només en queda un, Foli. La resta han desaparegut per motius diversos: «alguns ja no hi són, altres han pres camins diferents», conta aquest membre fundador.
Esta evolució del grup és també un reflex del que ha passat amb la mateixa festa. Si en dècades passades la participació era massiva, amb nombrosos grups que fins i tot obligaven a fer preseleccions, hui la situació és ben diferent. Malgrat açò, és cert que des de l’ajuntament, amb l’interés dels amants de la música i la cultura, sempre hi ha i hi haurà qui empenta, però el resultat fa que siga necessari «repensar» com es poden fer les coses per evitar la desaparició. qui empenta, però el resultat fa que siga necessari «repensar» com es poden fer les coses per evitar la desaparició.
Els moments més dolços
«Abans, la festa era quasi una “bogeria” d’implicació. Cada grup preparava una única cançó, però la quantitat de participants feia que l’ambient fora vibrant i competitiu», apunta Foli.
«Amb el temps, es va instaurar un sistema de selecció per dividir els grups en categories —primera i segona secció—, amb la intenció d’organitzar millor l’esdeveniment. Tanmateix, aquesta decisió no va agradar a tothom» -recorda-. «En un moment determinat, molts grups van quedar fora de la festa, sense opció de participar, cosa que va generar malestar i desmotivació».
Per a molts veterans, aquell va ser un punt d’inflexió. «Tallar el pas a qui vol participar —encara que no siga el millor— va en contra de l’essència mateixa de la Festa de la Rosa . Perquè aquesta celebració no va de competir, sinó de compartir. De cantar, de rondar, de fer poble», opina este ‘Grill de la Nit’.
Com es pot atreure als joves músics?
El problema actual, però, va més enllà de decisions puntuals. La gran preocupació és la falta de relleu generacional. Els joves, en general, no se senten atrets per la festa. I això planteja una pregunta clau: per què?
La resposta és complexa. Segons l’experiència del testimoni, el contacte directe és fonamental. «Quan un jove viu la festa des de dins —acompanyant un grup, participant en una actuació, descobrint l’ambient— és molt més probable que s’hi enganxe. És el cas d’alguns joves que, gràcies a aquesta experiència, han acabat implicant-se», explica.
Però això no ocorre de manera sistemàtica. Falta promoció, falta iniciativa institucional i, sobretot, falta acostar la festa als espais on estan els joves. Un pensament que Chema Prades, un dels membres de Rosa de Maig, un altre grup de ronda en més de tres dècades d’història, també compartiex.
Proposen, per exemple, «anar als conservatoris o a les escoles per animar-los a formar grups. És que si no ho coneixen perquè eixe tipus de música no l’han sentida mai, ni tan sols poden saber si els agrada o si creuen que ells podrien aportar-li alguna cosa, o si els agradaria provar i formar un grup. Per saber si una cosa t’agrada o no, el primer és conéixer-ho!» – apunta Chema.
Foli també afegeix la importància de l’educació musical des de ben menuts. Comparteix que, de fet, una de les experiències més reveladores és la que han viscut alguns grups visitant escoles de primària. «Xiquets i xiquetes de quatre o cinc anys escoltant en silenci, fascinats, i després experimentant amb instruments més grans que ells. En eixos moments, la música deixa de ser teoria i es converteix en emoció. I és ahí on pot nàixer l’interés», explica.
Emoció compartida
Perquè si alguna cosa defineix la Festa de la Rosa és, precisament, l’emoció. «No es tracta de diners —ningú cobra—, ni de grans escenaris. Es tracta de moments. De cantar-li a una persona estimada, de veure com s’emociona, com somriu o fins i tot plora», confesa Foli.
Malgrat tot, tampoc tot és tan positiu o tan idíl·lic. Chema recorda que quan es ronda, per exemple, a famílies o amics en qui mai pots quedar, és també una manera d’agrair eixa paciència o eixe sacrifici compartit, que els músics tan bé coneixen, de canviar hores en els més propers per anar als assajos. Tot, per un mes de rondes, encara que tots dos músics coincidixen en què provocar i compartir eixa emoció «Ho val tot».
Amb tot, sembla que la falta de relleu generacional, tal vegada per no have sabut o no haver pogut transmetre el que implica està tradició, és un perill cada vegada més proper. Això, sumat a la falta d’un suport institucional més estable sostingut al llarg dels anys contribueix a la sensació que la festa «no està prou cuidada».
‘Bé d’Interés Cultural’ (BIC)
És cert, que esta mateixa setmana, l’actual alcaldessa, Begoña Carrasco va demanar a la consellera que impulsara la declaració de la Festa de la Rosa com a BIC. Però un reconeixement o una etiqueta, no garantirà ni eixe relleu, ni una difusió per saber si tenen futur les rondes i la Festa de la Rosa .
La conclusió sembla que passa per donar un impuls a esta tradició, però adreçant-se a les generacions que poden continuar-la. Obrir la participació, fomentar el coneixement d’estos gèneres musicals, implicar els joves i apostar per la promoció són passos essencials per a garantir-ne la continuïtat.
Malgrat tot, qui continuen fent-la possible, ho fan amb tot el seu cor i tota la seua força. Encara més, a banda de les actuacions organitzades per l’ajuntament en este mes de maig, els compromisos particulars segueixen omplint els calendaris d’uns dissabtes que es queden curs. Una prova que encara queden esperances.
Este dissabte, 9 de maig, per exemple, les festes de carrer, en concret, les del carrer Sant Roc, reclamen també la seua ronda i la tindran. Com també ho fan moltes gaiates i col·lectius festers que continuen mantenint la tradició i a la vegada donant a conéixer el que significa ‘rondar’ en Castelló.
