La carn està preparada, la llenya a punt per a fer les brases, les cassoletes de fang amanides i les ganes de festa, que mai no falten. Dilluns de festes a Vila-real és Nit de Xulla. Una festa declarada d’Interés Turístic Provincial que trau al carrer no només a penyes i casals. També famílies, grups d’amics o veïns ja ho tenen tot amanit per a compartir taula al carrer i participar d’una festa que arrela la ciutat a una combinació tan mediterrània com ancestral: menjar carn i fer-ho junts, al carrer, en germanor.
El menú pot variar, però no falla: carn de corder a la brasa o al forn, amb creïlles. I si és amb allioli casolà, millor. Hi haurà qui portarà la cassola al forn del barri, com abans, i qui encendrà la foguera a la porta del casal. La fórmula és lliure, però la intenció és la mateixa: retrobar-se al carrer i fer poble.
D’on ve la Xulla?
Tot i que es viu com si haguera existit sempre, el cert és que la Xulla, com hui la coneixem, no arriba al mig segle d’història. La Nit de Xulla va entrar a formar part oficial de les festes patronals l’any 1979, de la mà del primer ajuntament democràtic, amb Batiste Carceller com a alcalde. Els programes de festes incorporaven així, per primera vegada, aquella costum antiga dels clavaris de les festes de carrer d’ajuntar-se al carrer per a compartir la taula.
El primer Sopar de Xulla de les festes patronals apareix al programa de festes de Sant Pasqual el dilluns 14 de maig de 1979. Des d’aleshores, només una pandèmia mundial ha impedit als vila-realencs i vila-realenques aplegar-se als carrers, places i casals per a compartir un plat de carn, a la brasa o al forn.
Una festa amb arrels fondes
Encara que l’origen exacte de la tradició no és del tot clar, el Premi Poble i ex arxiver municipal Vicent Gil explicava en aquesta revista que hi ha constància documental des del segle XV de l’hàbit de menjar carn, i més tard, creïlles (segle XIX), en festes populars i religioses:
La festa enfortia no sols l’advocació del sant a la qual es dedica sinó, també, és emprada pel govern de la vila com a element de legitimació i propaganda. Per això, sempre s’ha potenciat i promogut la festa Major, tant per l’església com pel govern de la vila. Prova d’això són, a partir del primer terç del segle XV, les disputes per l’ordre de pendons i banderes a la processó, l’àpat gremial o de germanor entre el veïnat de la parròquia o el quarter, Àpats en abundància de viandes i repartiment de la carn. Menjar carn i repartir-la entre la gent pobra era costum i senyal de prestigi, bon govern i bona salut de la vila o la confraria gremial”
Pot ser no és la Xulla tal com la coneixem ara, però sí un costum molt arrelat de menjar col·lectivament, en comunitat, en dates assenyalades.
De la cassola al forn a les xarangues
Amb el pas dels anys, la Xulla ha anat evolucionant. De portar les cassoletes de fang a coure al forn a encendre les brases per a torrar les xulles de corder a la porta del casal, les revetlles, les xarangues o el més recent concurs d’allioli, hereu del que durant anys va celebrar la penya El Soll. L’essència, però, continua intacta: sopar junts al carrer i compartir una nit de menjar i de festa.
Més que una festa: un símbol
La Nit de la Xulla és hui dia una de les nits més multitudinàries, genuïnes i simbòliques de Vila-real. Tant, que el 2019 la Generalitat Valenciana la va reconèixer com a Festa d’Interés Turístic Provincial.
Enguany, a la tradicional Xulla de les festes patronals, s’ha sumat també una altra xulla amb motiu de la commemoració de la fundació de la ciutat, al febrer. Tot i que amb diferències notables –dinar en lloc de sopar i no està permés fer foc ni parar taula més que ens els punts habilitats-, la nova proposta obri la porta a reinterpretar la Xulla i mantindre viva la tradició tot l’any.
