La festa enfortia no sols l’advocació del sant a la qual es dedica sinó, també, és emprada pel govern de la vila com a element de legitimació i propaganda. Per això, sempre s’ha potenciat i promogut la festa Major, tant per l’església com pel govern de la vila. Prova d’això són, a partir del primer terç del segle XV, les disputes per l’ordre de pendons i banderes a la processó, l’àpat gremial o de germanor entre el veïnat de la parròquia o el quarter, Àpats en abundància de viandes i repartiment de la carn. Menjar carn i repartir-la entre la gent pobra era costum i senyal de prestigi, bon govern i bona salut de la vila o la confraria gremial.
Aquesta carn, d’acord amb ordenacions i estatuts és carn de corder, cabra o cansalada virada, fregida: rosta o xulla. A les illes s’anomena xulla a la cansalada virada. A Mallorca, la xulla amb carn de porc era menjar que demostrava la sang neta dels comensals i allunyava o denunciava la presència del xueta (Jaume Fabrega. Cuina i cultura del gust al País Valencià, 2019).
En el segle XVI la xulla era pitança de frare. Ho conta fra Valentí de Manresa en els seus escrits, on trobem receptes del que es menjava en el convent. És a dir, les pitances de frares: “fregiràs xulla (cansalada) tallada en daus ab un poch de ceba”.
A l’Arxiu Municipal abunden els apoques (factures) de la carn comprada pel Consell de la Vila pel convent dels franciscans. En moltes d’aquestes apoques els franciscans justifiquen la compra de carn per a repartir-la entre la gent pobra que demanaven almoina els dies de la festa del convent: sant Francesc, la Verge del Rosari o Sant Pasqual des del 1692.
Fins a les fams de la Guerra del Francés (1808-1814), les revoltes realistes (1823) i guerres carlistes (1833, 1842) la creïlla o pataca no es menjaran en les taules dels nostres avantpassats. Tot i que, don Joaquín Llorens i Chiva a la fi del segle XVIII “experimentava amb disgust” amb ous i creïlles fregides i amb truites de pataca. Era novetat forastera. L’il·lustrat de Vila-real les considerava producte més propi d’animal que àpat d’home. Avui la creïlla és condiment indispensable en qualsevol cassola de xulla al forn. Com també ho són productes i ingredients exòtics en el segle XVII o XVIII, com la tomaca, duta de les ameriques.
