Antoni Pitarch Font
El nom d’una ciutat és el reflex directe de la seua història, de les seues arrels i de les lluites del seu poble per preservar la seua pròpia identitat. En el cas de Vila-real, este camí va començar en el llunyà any 1274, quan el rei Jaume I va fundar la població. En la Carta Pobla original, un document redactat en llatí com dictava la diplomàcia de l’època en la Corona d’Aragó, la localitat va quedar registrada davall el terme oficial de Ville Regalis. No obstant això, la realitat quotidiana dels documents custodiats en l’Arxiu Municipal entre els segles XIII i XVIII demostra que aquella no era més que la traducció administrativa del seu vertader nom en la llengua pròpia del territori: Vila-real. A pesar que la manca d’unes normes ortogràfiques fixes va provocar que durant centúries coexistiren grafies tan diverses com Vilareal, Vila Real o Vila reial, l’essència del terme original se va mantindre fermament lligada a la fundació del Regne de València.
Este panorama d’estabilitat de la identitat local va canviar dràsticament a principis del segle XVIII. Després de la Guerra de Successió i l’arribada dels Decrets de Nova Planta en 1707, se va iniciar un agressiu procés de castellanització en totes les estructures de l’Estat. Les lleis van imposar de manera generalitzada l’ús del castellà en la documentació pública, judicial i fins i tot eclesiàstica, la qual cosa va consolidar de forma obligatòria el topònim Villarreal per a referir-se a la ciutat en detriment de la forma original.
La distorsió del nom original va aconseguir el seu punt àlgid a mitjan segle XX, en plena època franquista. De manera repentina, en les actes dels plenaris municipals de desembre de 1940 va començar a aparéixer l’afegit «de los Infantes», una designació sense cap base històrica, ja que en la localitat mai havia nascut cap infant reial, que se va justificar oficialment en 1952 davall el pretext d’homenatjar Jaume I i diferenciar la ciutat d’altres poblacions homònimes de la península.
A pesar de les imposicions, l’arrelament de la denominació històrica mai va desaparéixer per complet de l’imaginari col·lectiu. El primer pas visible cap a la recuperació va arribar en 1974, coincidint amb el seté centenari de la ciutat, quan van començar a circular de forma popular adhesius per als vehicles que reivindicaven el nom original. El vertader impuls definitiu se va donar amb l’arribada del primer Ajuntament democràtic en 1979; en eixe moment se va encetar una intensa campanya de recollida de firmes davall el lema “El nom és Vila-real”, fortament recolzada per entitats culturals de la localitat i popularitzada a través de les icòniques vinyetes humorístiques del dibuixant Quique.
A partir d’aleshores, el procés de restitució legal va avançar en dos grans fases de consens polític. La primera va tindre lloc en novembre de 1982, quan el Consell de la Generalitat Valenciana aprovà eliminar l’afegit franquista de la postguerra per a instaurar la doble denominació bilingüe oficial: Villarreal/Vila-real. La segona i definitiva etapa va arribar després dels pronunciaments de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que instaven a prioritzar les formes autòctones dels municipis. Així, el 27 de febrer de 2006, en un exercici de maduresa democràtica, tots els grups polítics del plenari de l’Ajuntament van aprovar per unanimitat adoptar la forma exclusiva en valencià. El procés històric se va tancar definitivament a principis de 2007 amb la seua publicació oficial en el Boletín Oficial del Estado (BOE), recuperant per a sempre el topònim únic de Vila-real.
Més informació en l’edició nº335 de la Revista POBLE.
