Especial 750é Aniversari de la Fundació de Vila-real
Capítol XVII-(octubre, primera quinzena)-
En 1427, Vila-real, a efectes demogràfics, amb els seus 475 focs era la segona població en importància de la Plana. Borriana, l’antiga capital de l’època islàmica, no arribava als 354 focs, mentre que Castelló s’acostava als 883 focs, la vila d’Onda — amb els seus llogarrets de Tales i Artesa— voltava els 457 focs i Almassora n’assolia uns 216.
Tot i que a inicis del segle XVI aquesta jerarquització s’havia alterat, ja que en el cens de 1510 la vila més poblada era Onda, Vila-real amb 328 focs era una de les viles més importants de la comarca. Els habitants de Vila real, que a finals del segle XIV encara vivien dispersos pel terme en 42 alqueries, se n’havien anat concentrat majoritàriament al nucli urbà i tenien les seues cases a la vila i als ravals (les cases eren els focs del que l’impost del morabatí dona raó).
A efectes administratius, d’imposicions fiscals i govern polític, la vila estava dividida en quatre quarters de forma rectangular. Els quarters eren el resultat de la divisió del nucli urbà de la vila en quatre parts per l’encreuament de les dues vies principals. Aquests quarters en la documentació acostumaran a anomenar-se parròquies i estaven advocades a sant Julià, santa Maria, santa Llúcia i santa Caterina, tot i que es tractava d’unitats administratives civils sense caprelació de caràcter religiós.
En Vila-real, l’en quadrament religiosos es reduïa a l’única parròquia de l’església de sant Jaume. Els consellers i jurats que governaven la vila eren elegits de manera peritaria de cadascuna de les quatre parròquies. Aquest districte va ser l’únic marc de l’enquadrament reconegut que repercutia en la vida política local.
La parròquia a més d’un districte administratiu era també un espai de sociabilitat capaç de crear vincles comunitaris que pogueren tindre una projecció política. En moltes ciutats i viles les diferents parròquies assolien una individualitat tan marcada que un ciutadà era considerat foraster quan eixia del seu barri. Res d’això es donava a Vila-real o Castelló. De fet, quan la documentació de l’època parla de veïnat no es refereix al conjunt dels habitants de la vila, ni tampoc als de la parròquia, sinó als que viuen en el mateix carrer.
El conjunt dels habitants, el subjecte polític de la comunitat local (la universitat) són els veïns (homes casats amb un arrelament reconegut en la vila). A efectes fiscals i administratius el terme veí es converteix en casa o foc (el cap de família titular dels patrimonis). Les parròquies no arribaven a constituir petits barris, espais diferenciats dins del paisatge social i topogràfic de la vila, sinó que sempre van restar com a simples demarcacions administratives.
Els límits de les parròquies, amb una forma i una grandària similar, estaven dibuixats seguint els principals eixos viaris de la vila. Tot i això, la delimitació de les parròquies tampoc no responia a una diferenciació urbanística. El conjunt de la vila es va mantenir com un únic espai urbà de sociabilitat relativament homogeni, sense veure’s segmentat en unitats topogràfiques autònomes coincidents amb els límits parroquials.
Tots els veïns acudien a l’única església que hi ha via, al mateix mercat i es trobaven en la plaça major, que esdevenia per a tothom el centre indiscutible de la vila. Buida d’un contingut social, la parròquia, en no ser un marc de sociabilitat autònom, difícilment podia esdevenir una plataforma per a l’acció política. Tot i que és cert que la parròquia tingué com una funcionalitat la designació territorial dels consellers, no sembla haver existit un cos electoral de base parroquial. És a dir, que els consellers d’una parròquia no serien elegits pels prohoms del mateix districte en assemblees independents.
La comissió electora era única, formada pels quatre jurats i dos consellers ixents de cada parròquia. D’aquesta manera, la designació dels nous consellers no dependria només dels magistrats del mateix districte, sinó que es fa conjuntament. La parròquia, així, no era un cos polític que enviava els seus representants al consell, sinó més aviat una fórmula per a la distribució territorial dels càrrecs públics.
Vicent Gil
