Explorem la conservació, la biodiversitat i els desafiaments del riu més important de Castelló i artèria vital de Vila -real
Núria Vargas
El riu Millars, considerat el curs fluvial més important de la província de Castelló, naix a Terol a 1.600 metres d’altitud i recorre 156 quilòmetres fins a la seua desembocadura a la mar. Des de la fundació de Vila -real en 1274, les seues aigües han funcionat com una artèria vital que ha modelat de manera profunda tant el paisatge com la història i el dia a dia dels seus habitants. A causa de la seua gran riquesa ecològica, el tram final del riu compta amb un elevat nivell de protecció ambiental, integrant figures com la Xarxa europea Natura 2000, Zona d’Especial Protecció d’Aus (ZEPA), Lloc d’Interés Comunitari (LIC), Zona Humida i Refugi de Caça. A més, l’any 2005 es va declarar Paisatge Protegit un espai de 424 hectàrees que s’estén des de la CV-10 fins a la mar, un territori gestionat conjuntament per la Generalitat, la Diputació i un Consorci format pels municipis de Vila -real, Borriana i Almassora.
Al llarg del temps, aquest ecosistema ha patit transformacions molt dràstiques. Segons els estudis del naturalista Julio García Robles, entorns emblemàtics com el paratge del Termet de la Mare de Déu de Gràcia van passar de ser zones completament ermes a convertir-se en autèntics santuaris de biodiversitat gràcies a plantacions massives fetes fa un segle. No obstant això, la realitat actual del riu continua evolucionant i enfrontant-se a nous desafiaments marcats pels projectes d’urbanització de la segona meitat del segle XX, els canvis en els usos de l’aigua, l’impacte del canvi climàtic i l’efecte de les normatives de protecció que s’hi apliquen.
Espécies invasores i recuperació de la biodiversitat
“Hui veiem animals que abans eren impensables”, afirma García Robles. Per exemple, la llúdria europea, que havia desaparegut a causa de la contaminació i la pressió humana, ha tornat com un indicador de millora en la qualitat de l’aigua i de la protecció de l’entorn. No obstant això, el canvi també s’ha deixat notar pel costat contrari: i la introducció d’espècies invasores ha desplaçat a d’altres d’autòctones, tant en flora com en fauna. “Fa 40 anys, podies veure esbarts de 40 ocells i en cada esbart hi havia teuladí comú, pinsà o pardal xatrec. Ara, amb sort, en veus quatre o cinc”, lamenta García Robles. El visó americà, la tortuga de Florida i la carpa són algunes de les espècies que s’han introduït en l’ecosistema, mentre d’altres, com la tórtora comuna, antany habitual, és hui difícils de veure, desplaçada per la tórtora turca i per una altre dels greus problemes als quals ha hagut de fer front històricament el riu: la caça furtiva.
En l’aigua, s’han imposat també espècies invasores, com la perca americana i el cranc de riu americà. “Això afecta a tota la fauna: si desapareixen els peixos autòctons, desapareixen també els depredadors que depenen d’ells”, assenyala. Però, de nou, l’impacte és d’anada i tornada: “Ara eliminar el cranc de riu podria ser contraproduent, perquè la llúdria s’alimenta fonamentalment del cranc. Pràcticament no queden peixos en aquest tram”, puntualitza.
L’amenaça dels senglars per a l’ecosistema del riu
Tanmateix, una de les principals amenaces a la biodiversitat del Millars en l’actualitat no prové d’una espècie invasora: l’estudiós del riu i del Termet identifica la sobrepoblació de senglars com un dels riscos principals per a l’ecosistema local. “De les espècies naturals, l’impacte més negatiu ara mateix prové del porc senglar, més enllà de l’efecte que diuen que té en l’agricultura i en l’entorn urbà, que això és més per a justificar subvencions i batudes”, apunta García Robles. La ràpida proliferació de senglars té a veure amb la seua capacitat reproductora, però també amb què troben en el Millars un lloc segur -per l’absència d’un depredador i on amagar-se- i on trobar aliment fàcilment, també a partir de les deixalles d’horts i masets. “El problema és que allà on hi ha molts senglars, no queda res, perquè és un animal omnívor. Amb el seu morro va furgant i va menjant-s’ho tot, des de plantes fins a insectes o els ous de les aus. Ara, per exemple, ja no es veuen conills, gripaus, fardatxos… És tot una cadena”, insisteix el naturalista, per a qui la millor intervenció possible seria la col·locació de gàbies per a controlar la superpoblació. “Les que s’han posat, ací a Vila -real per exemple, han sigut efectives, però no és suficient. Si volem tindre un ecosistema on el riu, els senglars s’han de regular i les gàbies haurien d’estar sempre”, puntualitza.
A més de les espècies invasores, el canvi climàtic ha modificat profundament l’ecosistema del Millars: i la reducció de pluges i nevades en la conca alta i l’increment de les temperatures de la mar són condicions d’enorme impacte en els ecosistemes. “En termes de biodiversitat, per exemple, l’augment de la temperatura de l’aigua afecta també als cullerots, que abans els veiem en totes les bassetes i ara pràcticament no arriben a l’edat adulta”, descriu García Robles.
Entre la sobreexplotació i la sobreprotecció?
L’impacte de l’activitat humana en el Millars oscil·la entre la sobreexplotació històrica i una protecció actual que alguns sectors consideren excessiva. Respecte a la neteja del llit, el president de la Comunitat de Regants, Pasqual Broch, assenyala: “Abans, els usos tradicionals com l’extracció de canyes o de graves mantenien el llit del riu net. Ara, la sobreprotecció en algunes zones impedeix fins i tot retirar canyar. El que fa falta és un equilibri entre conservació i aprofitament sostenible”.
Broch també recorda la naturalesa variable del riu en explicar que quan es parla del cabal del riu, s’ha de tenir en compte que el Millars és un riu mediterrani i això vol dir que hi ha èpoques que no passa aigua i èpoques de molt de cabal; pretendre que sempre vaja en ratlleta no és natural. Segons el representant, la falta d’aquests usos tradicionals ha afavorit l’expansió del canyar invasor, advertint que el canyar sí que és un «problema» perquè es menja el jonc i va desplaçant els arbres; «en els ritmes de la naturalesa tot això està passant molt ràpid«.
Finalment, la intervenció humana, com la construcció del pantà del Sitjar, ha estretit el llit del riu un 50% des de 1945. Tot i el debat sobre la seua regulació, Broch defensa la necessitat d’aquestes infraestructures assegurant que els pantans i embassaments «són imprescindibles per a la gestió dels rius i per garantir l’aigua per al reg, però també per a la vida humana”.
“Sense conscienciació no hi ha conservació”
El Millars, en definitiva, simbolitza l’esforç humà per preservar i coexistir amb la naturalesa. Espais com el Centre d’Educació Ambiental del Termet, seu actual del Consorci gestor del paisatge protegit, busquen educar a les noves generacions sobre la importància de cuidar aquest ecosistema únic. No obstant això, les perspectives no són optimistes. “Hui dia, la joventut està en altra cosa, no els interessa. És trist però és així”, lamenta García Robles. “Ni tan sols en els col·legis ni en l’edició de revistes especialitzades de naturalesa, que ja no en queda cap… És com començar de zero per a fer-li entendre a la gent que nosaltres som part de la naturalesa, que no podem considerar-nos distints, perquè després passa el que passa. Si construeixes en barrancs, hi haurà riuades; si s’escalfa la mar, vindran monsons; si desapareix la fauna, tindrem mosquits…”, argumenta. “Sense conscienciació no hi ha conservació”, conclou el conservacionista, qui, tanmateix, reconeix que, en termes ambientals i de biodiversitat, el Millars té una salut molt millor que unes dècades arrere.
«El riu, el Termet, és hui un paratge protegit extraordinari, amb un gran jardí a la part de dalt i un bosc de ribera baix. Però fa 100 anys, ací no hi havia res. Tot això és obra de l’ésser humà, que també podem fer coses molt belles”, assegura García Robles, qui incideix en la importància que, per a aquesta evolució, ha tingut la regulació de l’activitat humana que impactava directament sobre l’ecosistema del llit. “Ací hi havia pistes d’avionets, passaven els camions d’un costat a l’altre traient àrids, fins i tot camps de tir i caça permesa. La conservació del riu ha millorat moltíssim. Per exemple, fa unes dècades no hauríem pogut veure ni llúdria, ni geneta ni fagina, tres animals que si que estaven ací en l’antiguitat. Hui aquestes espècies han tornat”, conclou.
Més informació en l’edició 325 de la Revista POBLE.
