Adrián està tornant este dilluns de Barcelona a Castelló. Allí aterrava el seu vol. Ell no ve de veure la final del Mundial però sí és segur que haurà presenciat grans partits carregats d’una força i emoció res envejable a la de qualsevol gran camp. Això si, amb jugadors sense nòmina que es deixen el cor per tocar un baló.
Es diu Adrián Ruedas López, té 30 anys i des de fa dos anys és seminarista de la diòcesi de Segorbe-Castelló. Conta a revistapoble.net que aquesta ha sigut la seua segona experiència fent un camp de treball a l’Àfrica. «La primera va ser fa dos anys, a Gàmbia, abans d’entrar al seminari. Allí vam col·laborar en les obres d’un col·legi per tal de modernitzar-lo i adaptar-lo, instal·lant aules d’informàtica amb ordinadors. Va ser una experiència que va marcar profundament la meua vida», recorda.
Ara ha tornat de viure un altre voluntariat, aquesta vegada a Kenya. Explica que en aquest camp de treball han estat presents en diversos col·legis de Nairobi, especialment en aquells situats a les zones més desafavorides.
Un mundial, un torneig…una raó per somriure
Hui, en arribar a casa, a Castelló, es trobarà amb els abraços de la seua familia i amics i molta gent amb la resaca encara de la celebració d’anit del trionf d’Espanya al Mundial. Segur que pel camí veurà moltes banderes penjades de balcons, testimonis de l’esdeveniment esportiu. I de ben segur que en veure-les evocarà l’emoció d’un altre torneig que ell ha viscut. Un, tant o més important pels seus protagonistes. Sense grans concentracions, sense publicitat, sense impacte mediàtic. Invisible pel al món, però no per a ell.
Adrián i els seus companys, durant este temps han pogut participar en el Torneig de Futbol Álvaro Marín. Es celebra cada any amb alumnes de diferents col·legis. Però allí, no únicament es comparteix l’esport, també s’oferix menjar i s’organitzen jocs i activitats. És una manera que els xiquets i les seues famílies puguen gaudir d’uns dies diferents.
Molts d’ells viuen amb als slums, «barris de barraques amb enormes mancances». De fet, conta que han visitat moltes famílies «per portar-los aliments i fer-los companyia».
«He vist xiquets d’entre nou i dotze anys amb la mida i la complexió de la meua neboda de quatre. No tenen pràcticament res», asegura.
«Durant aquests dies també hem escoltat testimonis molt durs: pares que abandonen els seus fills, situacions d’extrema pobresa i una gran falta d’oportunitats provocada, en gran part, per la corrupció i els abusos», afegix.
«Persones exactament iguals»
«Torne veient la vida d’una manera completament diferent. Em replantege molt com estic vivint, perquè he descobert que realment necessitem ben poc per a ser feliços. També torne amb el cor trist, perquè resulta profundament injust contemplar com una part del món, formada per persones exactament iguals que nosaltres, viu patint d’aquesta manera», lamenta Adrián.
Des de la seua perspectiva, com a jove que viu la seua fe dins de l’Església Catòlica, reconeix que la experiència li ha permés «descobrir encara més la immensa tasca que l’Església realitza allí. Alça col·legis, acompanya les famílies més pobres, porta esperança, aliment i educació a aquells de qui ningú sembla preocupar-se. Al llarg de la història, allí on moltes vegades l’Estat no ha pogut o no ha volgut arribar, l’Església ha estat present».
El que va portar des de Castelló
Conte que des d’ací moltes persones l’han ajudat perquè aquest viatge fóra possible. «Han col·laborat econòmicament, m’han donat material per portar, botes, colors i tantes altres coses que han fet possible aquesta missió».
«Vull destacar també el testimoni de tants joves que han participat en aquest voluntariat. Amb només vint anys podrien haver destinat els diners del viatge a unes vacances meravelloses, però van decidir invertir-los a servir els altres, a treballar moltes hores, dormir poc i renunciar a moltes comoditats. Veure com aquesta experiència transforma la mirada i canvia el cor ha sigut una cosa realment emocionant.»
De fet, explica que fins i tot, una parella van decidir fer el seu viatge de noses a este camp.
«Gràcies a Déu, he pogut tornar amb la maleta quasi buida i el cor completament ple», apunta.
Dibuixos a la maleta
«Com a record m’he emportat molts dibuixos que em van regalar els xiquets. N’hi ha un que guardaré sempre amb un afecte especial. Me’l va fer un xiquet anomenat Manuel. Abans d’acomiadar-se em va dir: «Per favor, emporta’m amb tu a Espanya». Aquelles paraules em van partir l’ànima. Jo no podia fer una altra cosa que resar per ell i per tants altres xiquets com ell».
«També vaig sentir la responsabilitat de contar el que allí passa perquè altres persones puguen ajudar. Perquè he comprovat que amb ben poc es fa moltíssim: un somriure, una paraula d’ànim, una pregària o una ajuda econòmica poden canviar vides», afegix Adrián.
Sense distincions
Un altre dels elements que destaca és la pluralitat i la convivència sense distincions sobre el terreny d ela tasca que es fa. «Em va impressionar veure com els col·legis i centres que sosté l’Església acullen tothom: musulmans, cristians catòlics, cristians protestants… Sense cap distinció. Aquesta és l’Església de Jesús, la que obri les portes a tots, com repetia tantes vegades el papa Francesc: «Tots, tots, tots».
«Només li demane a Déu una cosa: que no permeta que oblide prompte tot el que he viscut. Que conserve sempre aquest cor disposat a la missió, allí on Ell vulga, com Ell vulga i quan Ell vulga, però sempre amb Ell», conclou.
