Com parlarà el català un nen que creix als Estats Units? Sonarà com un parlant nadiu o semblarà estranger? Com són percebuts aquests parlants per altres parlants nadius? Se senten segurs a l’hora de parlar?

Aquestes preguntes preocupen molts pares migrants que volen transmetre la seva llengua als fills, sigui quina sigui la llengua que parlin.

Cada vegada hi ha més infants que creixen en entorns on conviuen diverses llengües i esdevenen parlants multilingües. Molts d’aquests infants són parlants d’una llengua d’herència. La llengua d’herència és una llengua que es parla a casa, però que no és la llengua majoritària de la societat. Per exemple, si una família catalanoparlant emigra a Nova York, la llengua majoritària dels infants serà l’anglès i el català serà la llengua d’herència.

Si bé ens queda molt per descobrir sobre l’adquisició de la llengua inicial, sabem encara menys sobre l’adquisició de les llengües d’herència.

La ‘superdiversitat’ ja és aquí

El 2025 a les Illes Balears hi vivien més de 270 000 persones estrangeres que, segons l’INE, representaven el 21,7 % de la població total. Es tracta del percentatge més elevat de població estrangera de l’Estat espanyol.

La situació és semblant en altres territoris catalanoparlants, amb un 19,5 % dels residents estrangers al País Valencià i un 18,7 % a Catalunya. Aquesta població d’origen estranger destaca per la seva heterogeneïtat i per estar formada per diferents nacionalitats, cultures i llengües, una realitat que se sol descriure amb el terme superdiversitat. Sens dubte, aquest nou paisatge social superdivers representa una nova realitat lingüística que vivim i que encara ha estat poc explorada.

Parlar com els amics de l’escola, més que com la família

L’àmbit escolar també acull un gran nombre de parlants de llengües d’herència. El seu desenvolupament lingüístic sol seguir un patró semblant: amb l’inici de l’escolarització, els infants comencen a socialitzar en la llengua majoritària de la societat i l’ús de la llengua d’herència disminueix notablement, fins al punt que es pot arribar a perdre.

La pèrdua completa o parcial de la llengua d’herència pot tenir conseqüències importants, especialment per al benestar dels infants, les relacions familiars i la identificació amb la cultura d’origen.

Si recordeu la pel·lícula Tot alhora a tot arreu i l’angoixa que experimenta una de les protagonistes, filla d’una família migrant xinesa establerta als Estats Units, perquè considera que no parla xinès “prou bé”, us podreu fer una idea de les possibles conseqüències de la pèrdua d’aquesta llengua.

En canvi, l’adquisició i el manteniment de la llengua d’herència no només contribueixen al benestar dels infants, sinó que també comporten altres beneficis, com ara un millor rendiment acadèmic i unes competències lectores més sòlides. Sí, aprendre a llegir en una llengua, encara que tingui un alfabet o un sistema d’escriptura diferent, facilita l’aprenentatge de la lectura en una altra llengua. Per tot això, és fonamental dedicar l’atenció i la importància que mereix l’adquisició i el manteniment de les llengües d’herència.

Parlaran com a estrangers?

Entre la pèrdua de la llengua i una adquisició reeixida hi ha tot un ventall de situacions. De què depèn com parlaran els infants la seva llengua d’herència? Hi influeixen nombrosos factors, com ara l’edat, el lloc de naixement, l’edat d’arribada al país d’acollida, l’estatus socioeconòmic de la família, l’existència d’una comunitat de parlants de la llengua d’herència, l’accés a l’educació formal en aquesta llengua, el grau d’alfabetització i les actituds i creences dels pares, entre d’altres.

Sabem que, fins i tot quan es donen les condicions més favorables per a una adquisició reeixida, els infants parlants d’una llengua d’herència presenten diferències sistemàtiques respecte dels parlants monolingües de la mateixa llengua.

Per exemple, poden crear paraules noves o utilitzar estructures gramaticals diferents. Tanmateix, cal destacar que, malgrat les diferències, els parlants de llengües d’herència són parlants nadius per definició, ja que han adquirit la llengua des de la primera infància mitjançant els mecanismes d’adquisició del llenguatge. La seva varietat lingüística és distinta, però es pot aproximar a la dels altres parlants nadius, especialment si disposen d’una exposició suficient a la llengua.

I com sonaran? La importància de l’accent

Pot passar un temps abans que un parlant utilitzi una paraula o estructura no convencional, però l’accent és una de les primeres coses que percebem quan l’escoltem.

L’entonació contribueix a la percepció de l’accent i ens ajuda a distingir entre diferents tipus d’enunciats, com ara les declaratives, les interrogatives o les exclamatives. També serveix per estructurar el discurs i destacar la informació que volem emfatitzar. L’emprem, a més, per marcar els canvis de torns de paraula i per expressar cortesia o ironia.

Tot i la seva importància cabdal en la comunicació, l’entonació ha rebut molta menys atenció que altres aspectes lingüístics, ja que el camp d’estudi de les llengües d’herència, encara relativament recent, s’ha centrat sobretot en l’adquisició del lèxic i de la sintaxi.

Rus amb accent català

El Grup de Recerca Sociolingüística de les Illes Balears (GRESIB) de la UIB és pioner en l’estudi de l’entonació dels infants parlants d’una llengua d’herència que viuen en contextos multilingües. Concretament, investiga infants de famílies russoparlants residents en territoris catalanoparlants. Els resultats mostren que, quan parlen la seva llengua d’herència (el rus), aquests infants presenten una gran variabilitat individual.

D’una banda, conserven característiques entonatives pròpies del rus. De l’altra, utilitzen els patrons entonatius més habituals d’aquesta llengua amb una freqüència significativament inferior a la dels parlants monolingües. En lloc d’aquests patrons, recorren a patrons menys freqüents que s’assemblen als del català i del castellà, o bé adapten patrons propis del rus perquè s’ajustin millor a aquestes llengües.

Per exemple, quan formulen preguntes en rus, hi incorporen la pujada final del to característica de l’entonació interrogativa del català i del castellà. En altres paraules, tot i que no copien directament els patrons de les llengües majoritàries de la societat, s’hi observa una interferència.

Parlar millor per sentir-se un mateix

Aquests resultats indiquen que el desenvolupament entonatiu en infants de famílies migrants difereix del dels infants monolingües i que l’entonació és especialment vulnerable a la interferència entre llengües. Aquesta interferència pot afectar la intel·ligibilitat del discurs i, fins i tot, generar inseguretat o vacil·lacions a l’hora de parlar.

Investigar les llengües d’herència i donar suport a la diversitat lingüística és una manera d’ajudar els infants en la tasca, sovint complexa, de conviure amb diverses llengües. Així podran comunicar-se amb més confiança i sentir-se més ells mateixos en el món globalitzat d’avui.

Mariia Pronina, lingüística, adquisició de llengües, gestualitat, Universitat de les Illes Balears i Maria del Mar Vanrell Bosch , Lingüística, Universitat de les Illes Balears

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’ original.