Qualsevol flor pot tindre valor ornamental, però només aquelles que presenten unes qualitats especials han sigut seleccionades per l’ésser humà per a decorar esdeveniments, jardins o estances, i es cultiven amb aquesta finalitat.
La duració de la floració, el color, l’aroma, la bellesa del fullatge, així com la facilitat de multiplicació i la resistència a les malalties han sigut els factors determinants per a seleccionar-les i cultivar-les amb finalitats ornamentals.
L’ús de les flors com a ornament és antiquíssim, probablement anterior al Neolític. En un primer moment es va utilitzar, preferentment, la flora pròpia de cada territori, però també es van traslladar moltes espècies des de llocs remots.
Potser l’exemple per excel·lència d’aquest viatge són les roses.
En els “selfies” de Pompeia ja apareixien roses
Qualsevol obra humana feta amb plantes és efímera i, per això, són poques les evidències de domesticació de plantes ornamentals que s’han conservat des de l’antiguitat. Però, en el cas de la rosa, hi ha una excepció: Pompeia. En les representacions pictòriques de l’època —el que ara serien els nostres quadres, fotografies o “selfies”, i aleshores els frescos dels salons i patis pompeians— s’han conservat gravats que documenten amb gran qualitat, ja al segle I, el cultiu i el gaudi de roses amb flors dobles, variegades (de múltiples colors) i molt perfumades.
Encara que el procés de domesticació de la rosa ha sigut llarg i es remunta a temps molt antics, es pot dividir en diversos períodes:
Fins a l’Edat Mitjana es cultivaren principalment rosers silvestres, però ja apareixen els primers processos d’hibridació i de mutació: predominen les roses de cinc pètals, encara que ja poden tenir flors semidobles (fins a 11 pètals) o dobles (12-20 pètals), sempre amb menys de 30-40 pètals. És el període de la Rosa gallica i les seues nombroses variants. Des de l’Edat Mitjana fins a mitjan segle XIX apareixen les anomenades roses antigues, amb molts pètals: més de 40 i, fins i tot, més de 100. Són roses molt perfumades, però rarament refloreixen, i els seus colors predominants van del blanc al roig, passant per una infinitat de tonalitats rosades.
Les roses també tenen pedigrí
Entre la fi del segle XVI i el segle XVIII començaren a arribar a Europa diverses espècies de rosers procedents d’Orient, amb formes i colors molt vius. Va ser la primera vegada que s’introduïren roses grogues, per exemple. Algunes, com la rosa Caputxina, poden presentar alhora colors rojos i grocs, i fins i tot de canviar de color!
Aquelles incorporacions constituïren els primers pedigrís coneguts dels rosers.
A més, algunes d’aquestes roses, quan creixien en ambients favorables, florien durant molt més de temps que les roses clàssiques conegudes a Europa. L’arribada de la rosa de Bengala o rosa xinesa (Rosa chinensis), juntament amb els seus diferents cultivars (Old Blush, Semperflorens, Mutabilis, etc.) va suposar una revolució en el cultiu dels rosers a Europa.
En aquella època començaren a aparèixer híbrids entre ambdues extirpes (europea i asiàtica) amb la característica de ser reflorents. En són exemples els rosers Noisette i, posteriorment, els Bourbon o els Portland.
Paral·lelament, es reorganitzaren i multiplicaren aquests nous pedigrís, alguns dels quals presentaven capolls perfectes (amb forma de tulipa) i aromes de te.
Més color, forma i sempre amb flor!
L’any 1867, fruit de l’encreuament d’aquests rosers reflorents amb altres rosers xinesos, aparegueren els primers híbrids de te. Entre tots ells, el cultivar La France, obtingut el 1867 per l’horticultor i hibridador de roses francès Jean-Baptiste André Guillot, marca un abans i un després en aquest camp. De fet, les roses botàniques i antigues són totes anteriors a aquesta data i, a partir de 1867, ja es consideren roses modernes o híbrids de te.
La major part de les roses que hui imaginem són roses modernes i, per tant, híbrids de te. Amb aquestes varietats, els aficionats a les roses hi guanyaren en colorit, en diversitat de formes florals i en una floració molt més llarga, pràcticament contínua durant tot l’any. A més, en general, moltes de les noves varietats també eren més resistents a les malalties. Tot eren avantatges.
Fa olor a roses! Els experts que ho aconsegueixen
Durant algunes dècades, totes aquestes meravelloses roses tenien poc perfum, i aquest defecte va tardar molt de temps a corregir-se. El miracle arribà gràcies a noves hibridacions amb roses antigues molt perfumades i a la posterior reselecció dels exemplars obtinguts. Això ha fet possible que hui, en un únic cultivar modern de rosa, trobem pràcticament totes les qualitats desitjables.
Però, com s’arriba fins ací? La domesticació de les roses és agricultura en estat pur; no es du a terme al laboratori. Per això, els processos són naturals i lents, i sempre s’observen al camp. Les mutacions apareixen espontàniament en col·leccions de milers d’exemplars, però després cal aïllar-les i multiplicar-les.
En canvi, les hibridacions són dirigides: són els especialistes en rosers els qui decideixen quina planta farà de “mare” i quina de “pare”. El resultat és més lent —fins que no floreix la primera rosa no es poden conèixer els canvis—, però ofereix una base genètica més sòlida. Tot i això, només una petita part de les noves obtencions, tant si provenen de mutacions com d’hibridacions, són finalment seleccionades i registrades pels anomenats obtentors de varietats florals.
Entre els milloradors de roses espanyols hi ha molts noms destacats, però, sens dubte, el més conegut i influent ha sigut el millorador de roses català Pere Dot i Martínez, creador de més de 260 cultivars de rosers. Les seues varietats continuen vigents i gaudeixen internacionalment d’un gran reconeixement.
El valencià Francisco Ferrer Martí fou el fundador de l’Asociación Española de la Rosa, que des de 1991 organitza concursos i convencions dedicats a una de les flors més emblemàtiques de la història de la humanitat.
Roses quasi perfectes i a arrel nua
Una mostra d’aquest treball és la “Roserar del 50 aniversari de la Universitat d’Alacant”, on el criteri de selecció de les varietats de roses ha consistit a escollir únicament aquelles que reunien les millors característiques: híbrids de te i híbrids de te moderns amb floració prolongada, varietats rústiques, resistents a les malalties fúngiques i, sempre que ha sigut possible, molt perfumades.
A més, s’hi ha utilitzat la tècnica coneguda com a “arrel nua”. Els rosers són arbustos de fulla caduca, la qual cosa significa que entren en una fase de repòs durant l’hivern. Aquesta característica s’aprofita comercialment per a vendre plantes sense terra, que ocupen molt poc espai i pes: els rosers a arrel nua. Posteriorment arrelen i es desenvolupen amb facilitat.
Gràcies a aquesta tècnica es redueixen enormement els costos de transport. Un paquet amb 200 varietats de rosers pot pesar aproximadament cinc quilos i cabre en una simple caixa de cartró enviada per missatgeria. En canvi, transportar aquestes mateixes 200 roses en grans testos de més de cinc quilos cadascun requeriria… dos camions sencers! Evidentment, el cost seria molt superior.
Conèixer la història de la rosa i entendre com ha evolucionat al llarg dels segles ens permet gaudir de jardins com aquest, del seu perfum, dels seus colors i de la seua bellesa ornamental, fruit de segles de selecció i del treball pacient de nombrosos experts i expertes.
Segundo Ríos Ruiz, Profesor titular de Botánica, Director de la Estación Biológica de Torretes – Jardín Botánico de la UA, Universidad de Alicante
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’ original.
