Antoni Pitarch i Juanjo Clemente
Quan parlem de la muralla medieval a Vila -real, directament ens ve al cap la imatge de la Torre Motxa o el fragment de la Casa de l’Oli, ja que són uns dels pocs vestigis que conservem o que almenys es veuen, es reconeixen i s’identifiquen amb la vila del segle XIII.
Des de POBLE volem conéixer un poc més sobre els nostres orígens, sobre aquella ciutat medieval tancada per un traçat en forma de quadrilàter, i que està considerat pels experts en urbanisme, la planta hipodàmica més perfecta de tota Europa.
Però abans d’iniciar el recorregut pel seu traçat, apuntarem que les muralles van acabar-se de construir l’any 1298, 24 anys després de la data fundacional de 1274. El seu traçat, envoltat pel vall, en forma de quadrilàter, tenia els costats més estrets a la banda nord i a la banda sur. Aquest traçat de les muralles no es correspon amb carrers determinats de l’actual ciutat, tot i això, sí que podem fer-nos una idea d’on estaven els antics murs construïts per a proporcionar la pertinent defensa i seguretat al poble.
Ens fixem com a punt de partida la Torre Motxa i emprenem el recorregut per tota l’avinguda Pius XII en direcció nord –Castelló- per on trascorria l’antic mur fins arribar a l’encreuament amb el carrer Ramón y Cajal. Allí se situava una de les principals entrades, la Porta de Burriana, per la que s’accedia a un dels carrers principals de la vila que arribava fins la mateixa plaça, tal i com ocorre també a l’actualitat.
Seguim el trajecte per l’avinguda La Murà i arribem fins la plaça Mossèn Ballester , des d’on aprecíem el fragment de muralla en la mesma Casa de l’Oli. I només passar la capella de la Sang, abans d’arribar a la farmàcia situada al cantó amb Pere III, es trobava la Torre d’En Folch Miquel . A partir d’ací, la muralla continuava en direcció oest, pero sense coincidir per poc amb el carrer Pere III. La següent porta d’accés a la ciutat medieval la trobem més o menys a l’extrem del carrer Major Sant Jaume , a partir d’on contiuava el mur fins la Torre d’Alcover, situada més o menys al carrer Bayarri, on actualment es troba la capelleta de la Mare de Déu de Gràcia.
La muralla continuava el seu traçat per les cases ara construïdes entre el carrer Dr. Font i Sant Roc, fins arribar on es troba l’església Arxiprestal, per on s’accedia a la ciutat per la Porta d’Onda. El mur continuava per l’actual seu de La Lira fins a la torre més suroest, De Martorell, més o menys per on estan les cases construïdes entre els carrers Ecce Homo i Sant Antoni.
Des d’aquesta Torre De Martorell, fins a la Torre Motxa s’extenia l’última part del mur, que a l’igual com passava al llarg de tot el traçat, tampoc es corresponia exactament amb el carrer Zumalacarregui. Ens serveix de referència la seu de l’Associació de Filles de Maria del Rosari, al carrer Sant Antoni, i l’establiment d’Argent, al Major Sant Doménec, per on travessava la muralla en direcció a la Torre Motxa.
Dins d’aquest traçat, quedaven emmarcats els carrers que actualment coneixem com Sant Antoni i Sant Roc (carrer d’Amunt), Desamparats i Cova Santa (carrer d’Avall), Major Sant Doménec i Sant Jaume (carrer Major), Cervantes, Benedito, Ramón y Cajal, Comte Albai, Colom , La Sang i alguns dels estrets carrers que hi trobem pel centre com Climent, Torre Motxa, Zalón, Insa, Pedro , Meseguer, Onoll, Bodega, Trinquet Vell, Rubert, Sant Lluis Gonzaga i Jueria. Com a curiositat, cal dir que un dels carrers que ha conservat el seu peculiar trajecte sense eixida, és el carrer Sant Manés.
Tot i que conservem ben poc del nostre patrimoni medieval a l’actualitat, conéixer algunes característiques de l’orige del nostre municipi sempre desperta curiositat. Però si tenim en compte que la nostra planta hipodàmica és la més perfecta de tota Europa i així consta en nombroses documentacions, resulta comprensible que des de la delegació de Turisme s’aposte fermament per donar a conéixer la nostra antiga Vila i tot el que les seues muralles van defensar durant les primeres dècades de la nostra història.
Més informació en l’edició núm. 203 de la Revista POBLE.
