Especial 750é Aniversari de la Fundació de Vila-real
Capítol IV -(març, segona quinzena)-
Cada 15 dies un nou capítol amb una nova imatge i una nova història amb la qual recordar aquesta celebració tan especial
Vila-real té una rica història que es remunta a la seua fundació. El seu passat està marcat per episodis emocionants, personatges il·lustres i un desenvolupament constant que ha convertit la ciutat en el que és avui. Al llarg d’aquest any, amb motiu del 750é aniversari de la seva fundació, explorarem els orígens i tradicions de Vila-real i com la seva història ha influït en la seva identitat.
El govern de la vila: orígens del municipi
Al País Valencia, com en altres territoris inicialment islàmics on s’expandí la societat feudal, l’origen de les comunitats veïnals estigué directament vinculat al procés repoblador que es desenvolupà sota el control de la monarquia i de la noblesa.
La dependència comuna de la senyoria, la residència en un hàbitat concentrat i l’organització del culte a través de l’església van ser factors que crearen entre els nouvinguts desarrelats una consciència veïnal. La carta pobla de Vila-real, atorgada pel rei Jaume I, com senyor de la vila, no sols definia les relacions que lligaven els repobladors a la senyoria, sinó que els asseguraven una àmplia autonomia per a gestionar els afers col·lectius, cosa que implícitament significava reconèixer l’existència d’una comunitat veïnal.
Tanmateix, fins a les darreries del segle XIII la vila no va tenir una administració municipal institucionalitzada, tot i que les necessitats organitzatives del veïnat, des de la gestió del territori al manteniment de l’església parroquial, exigien la col·laboració de representants locals amb els oficials establerts pel rei (el batle i el justícia). Així, durant aquestes primeres dècades, el justícia i el batlle serien auxiliats per un grup de prohoms que, encara de manera eventual, s’encarregarien per delegació de l’autoritat senyorial d’algunes tasques de gestió. Aquest consell de prohoms presidit pel representant del rei, que no estava obert a tots els veïns sinó només als més influents, constituiria l’òrgan bàsic del govern comunal.
Amb tot, la comunitat veïnal no constituïa un municipi en el ple sentit del terme, perquè li mancava el reconeixement per part del poder reial de la seua personalitat jurídica. El pas de comunitat a universitat, és a dir, a col·lectivitat institucional capaç d’elegir segons una normativa fixada els seus càrrecs de govern, es va produir en 1284. En gener d’aquest any Pere el Gran féu extensius els privilegis de què gaudia la ciutat de València. D’ençà va tenir lloc una àmplia or-
ganització de l’administració local, que va suposar en tots els regnes de la corona d`Aragó l’enquadrament el municipi dins de l’estructura general de l’estat.
Aquesta ordenació va institucionalitzar el poder municipal en tres òrgans col·legiats. L’autoritat del municipi es delegava en un nombre reduït de magistrats elegits pels prohoms -de dos a sis- que exercien com a comissió executiva permanent. En segon lloc, es definia una assemblea de consellers -d’una vintena a un centenar de membres en les grans ciutats-, que era designada pels anteriors magistrats, com a òrgan deliberatiu i consultiu, i que en realitat constituïa una versió reduïda de la primitiva assemblea general de prohoms. Amb tot, es reconeixia encara el paper d’aquest consell general, però la seua convocatòria quedava reduïda a moments excepcionals en qué s’havien de prendre decisions de gran importància. Fins aquest nivell, des de l’assemblea general als magistrats executius, el poder s’entenia com a delegació de la comunitat veïnal, encara que en la pràctica l’activitat política estigués monopolitzada pels prohoms.
Tanmateix, sobre aquests òrgans comunitaris se superposava l’autoritat del senyor o del rei a través d’un oficial -el batlle- que convocava i presidia les reunions del consell i rebia el jurament dels magistrats.
Al Regne de Valencià, el furs regulaven la composició, les funcions i els mecanismes bàsics de l’elecció dels principals òrgans municipals de la ciutat de València, que s’havia convertit en el model per a tot el regne. El municipi de València, instaurat a partir de 1245, estava constituït pels jurats -els veritables càrrecs executius- i per un consell consultiu de prohoms, que en conjunt eren les institucions de representació veïnal, a les quals se superposava el justícia com a representant de l’autoritat del rei, però amb competències reduïdes sobretot a l’àmbit judicial.
Aquest model organitzatiu seria el que acabarien adoptant la resta de poblacions del regne, des de les viles reials més destacades fins els petits llocs senyorials fins la pèrdua dels Furs.
Vicent Gil
