-(Article de Antoni Pitarch Font en revista POBLE nº313, febrer 2024)-
Vila -real va ser fundada com a resultat de la segregació- del municipi veí de Borriana pel rei Jaume I d’Aragó l’any 1274, segons Carta de Població datada a València, el 20 de Febrer. Aquest va ser un dels pocs pobles fundats per aquest Rei, com ara la ciutat germana de Vila -nova i la Geltrú.
De tota manera, de la protohistòria de la ciutat se van trobar restes del període Eneolític i de les cultures Ibèrica i Romana als voltants de Vila -real i del llarg període d’ocupació musulmana de La Plana vam heretar certs topònims, així com el sistema de regs ampliant amb la Séquia Major (1272), els aljubs i les alqueries pròpies dels habitatges disseminats per les hortes.
En 1329, Vila -real va canviar els Furs d’Aragó pels de València i va tenir representació a les Corts del Regne des de l’època fundacional, obtenint el privilegi d’usar la insígnia del Rei Jaume I, és a dir, les quatre barres verticals vermelles sobre fons d’or.
La ciutat va ser construïda seguint el plànol hipodàmic, això és, un rectangle amb dos carrers principals: el cardo (que coincidia amb la carretera comarcal Onda-Borriana) i el decumanus (format pel carrer Major) que es creuen al fòrum o plaça principal (Plaça de la Vila , amb porxes del segle XIII declarats monument històrico-artístic nacional als anys 70 del segle XX). Vila -real era una ciutat emmurallada que tenia, reforçant els murs exteriors, una fossa perimetral, portes cuirassades i torres armades als cantons. La torre del Sud-est s’ha mantingut fins avui (Torre Motxa).
Formació dels barris i impuls demogràfic
Durant el segle XIV, l’increment de la població va forçar a construir habitatges fora dels murs, començant a formar-se els barris dels afores o ravals, és a dir, el de València (Raval del Carme) i Castelló (Raval de Sant Pasqual).
A principis del segle XV, a banda de la mort de la reina Maria de Luna a l’Hostal Reial de Vila -real (28 de desembre de 1406), nombrosos personatges il·lustres visiten la ciutat, com ara Sant Vicent Ferrer o l’il·lustre i polèmic Papa Luna.
La inestabilitat econòmica i demogràfica del segle XV va conduir a conflictes amb les ciutats veïnes, sobretot al segle XVI durant el període de Les Germanies, contra el govern de Carles V, rei de Castella i Aragó.
El XVI va ser de gran impuls demogràfic i econòmic, amb l’expansió de l’horta tradicional. L’humanista Juan Francisco Mas va publicar obres d’Erasme de Rotterdam i l’Ajuntament va contractar al pintor renaixentista Paolo de Santo Leocadio, autor dels retaules del Salvador i Sant Jaume , així com Rafael Martí de Viciana que va dissenyar els plànols de la Vila per incloure’ls a la seua Crònica. Era el temps del Sant, Pasqual Baylon Yubero que va nàixer i morir un 17 de maig (Torrehermosa, 1540 / Vila -real, 1592).
Durant el XVII, Vila -real començarà a evolucionar des d’una agricultura de subsistència cap a explotacions de tipus comercial. Entre 1682 i 1703 es construeix el Campanar de l’església de Sant Jaume amb disseny d’Agustín Maiques.
El 12 de Gener de 1706, l’armada borbònica, comandada pel comte de Las Torres , va assaltar i cremar Vila -real, causant en poques hores la mort de 253 veïns, és a dir, població civil de la ciutat, en plena Guerra de Successió a la corona espanyola, en la qual els Regnes d’Aragó prengueren partit pel bàndol austriacista, és a dir per l’arxiduc Carles d’Àustria que, en agraïment, visità el temple de Sant Pasqual de Vila -real el 9 d’abril de 1707, uns dies abans de la derrota del seu exèrcit a Almansa. Des d’aleshores, Felip V va derogar les Corts, els Furs del Regne i el Dret Civil Valencià mitjançant els Decrets de Nova Planta (juny, 1707) amb la intenció d’esborrar tota l’obra legislativa i cultural encetada amb Jaume I. Vila -real, a banda de perdre el protagonisme polític com a ciutat reial amb representant a Corts, va tardar més de 30 anys en recuperar el pols demogràfic i econòmic, mentre els Llibres de Batejos i Defuncions de la parròquia de Sant Jaume deixaren de redactar-se en Valencià, així com gran part de la documentació municipal, com s’havia fet des de sempre.
Del tèxtil a la transformació del secà en regadiu
Entre 1740 i 1780, Vila -real es dedicà a la fibra tèxtil (principalment seda i cànem) amb una intensa activitat comercial, permetent canvis socials reflectits en la construcció d’una nova Església Arxiprestal, és a dir, l’actual de Sant Jaume (1753-1785). També cal destacar alguns erudits, sobretot religiosos, com ara Jeroni Vives , element clau per a la construcció de l’ermitori de la Mare de Deu de Gràcia vora el riu Millars i Joaquim Llorenç i Xiva, membre de la Reial Societat Econòmica d’Amics del País i impulsor de les Escoles Elementals a Vila -real. No obstant això, el segle XVIII és un temps contradictori, on la Il·lustració no va arribar a la península amb la força que relaten els panegírics historiadors borbònics ja que, sobre tot, es tracta d’un temps ple de contradiccions, llums i ombres.
A partir de 1786, i principalment durant la primera meitat del següent segle, Vila -real va oscil·lar entre les confuses tendències d’una societat en alguns aspectes liberal i en moltes altres conservadora. Totes les contradiccions del segle anterior van explotar de sobte en forma de revoltes populars (1799, 1801), guerra i revolució contra la invasió francesa de Napoleó (1808-1814), conspiracions liberals i monàrquiques (1820-1823), repressió de la monarquia absolutista, etc. fins arribar a la Primera Guerra Carlista.
Les intervencions de Pedro Aparici com a Diputat en les Corts Espanyoles a Cadis; les activitats polítiques i literàries del Diputat i Senador romàntic Manuel Benedito, així com el carlisme bel·ligerant encapçalat pel brigadier Joaquim Llorens i Bayer van marcar un convuls i actiu període de la Història de Vila -real. De tota manera, davant la secularització i el centralisme liberal, Vila -real serà la seu d’un important focus carlista que quallarà als anys 30 del segle XX amb la construcció de l’imponent edifici del Cercle Carlí.
Mentrestant, durant la segona meitat del segle XIX arriba a Vila -real la xarxa de ferrocarrils estatal fins l’Estació del Nord i la xarxa comarcal de ferrocarrils de via estreta, és a dir, La Panderola. L’enllumenat elèctric, en canvi, hauria d’esperar a primeries del segle XX.
Entre 1839 i 1843, Manuel Cubedo i Manuel Usó havien començat les primeres plantacions de tarongers per a explotació comercial donant inici l’epopeia de la transformació del Secà en regadiu fins a mitjans del segle XX amb les construccions de nous pous de reg que aportaran molta riquesa a la ciutat. Així Polo de Bernabé, primer gran empresari agrícola valencià, serà el personatge clau d’aquesta reconversió econòmica, fruit d’un gran esforç col·lectiu recolzat pel naixement de cooperatives agrícoles i financeres, com ara la Caixa d’Estalvis de Vila -real (1911) o la Caixa Rural Catòlica-Agrària (1909), mentre Francesc Tàrrega i Eixea (1852-1909) passejava la guitarra i el nom de la seua ciutat natal (declarada oficialment “Ciutat” per Alfons XIII el 1904) per tota Europa.
L’esplendor del segle XX truncat per la guerra civil
El primer quart de segle XX va aportar serveis bàsics per al desenvolupament de la ciutat, com ara el primer pla d’ordenació urbana, la nova xarxa de camins, el Gran Casino, l’edifici del Mercat Municipal o la xarxa pública d’aigües potables. Els anys 20 i el temps de la Segona República (1931-1936) foren molt positius per a la ciutat, sobre tot des del punt de vista econòmic i urbanístic: la fundació del CD Villarreal (1923) assenyala el punt àlgid de les infraestructures esportives (camp de futbol, velòdroms, trinquets, etc.) i els anys 30 contemplen l’enlairament de l’esmentat edifici Carlí, els de la Caixa d’Estalvis de Vila -real, el de la Caixa Rural o el Teatre de Els XIII (actual auditori), així com alguns magatzems de taronja i algunes cases privades modernistes, és a dir, la majoria d’edificis emblemàtics que encara es conserven.
No obstant això, el gran creixement proporcionat pel comerç agrícola va disminuir a causa de la guerra civil i les gelades de 1946 i 1956 que van fer prendre consciència de la perillosa dependència del monocultiu de la taronja, optant pel conreu d’hortalisses i, sobre tot, de bajocars mentre arrancaven els tarongers morts pel fred i veien créixer els plantons, així com de la necessitat d’obrir-se a la indústria per diversificar l’estructura productiva, tot instal·lant les primeres empreses de taulells, a finals dels 50, que originaren un considerable flux de treballadors immigrants procedents, especialment, d’Albacete i Jaén. Vila -real comptava amb la indústria relacionada amb la comercialització de la taronja, però ara s’ampliava amb la creació de fàbriques de motocultors, cavadores i bombes de reg i altres ferramentes per al camp.
A nivell arquitectònic, la postguerra continuarà amb la destrucció de cert patrimoni urbanístic (després de la pèrdua del Convent del Rosari l’agost del 36) com ara l’antic Ajuntament i el Convent de Dominiques (antic Palau dels Cucaló) o la metamorfosi de la Plaça de la Vila amb la pèrdua d’una part dels arcs i porxes medievals o l’enderroc d’edificis emblemàtics al centre de la Vila per una modernització mal entesa, típica dels anys 50, 60 i 70 quan, al poder, hi havia poca consciència cultural, artística i urbanística.
De tota manera, se va construir l’institut Tàrrega i una nova biblioteca a la vora i se van instal·lar les mítiques escultures del Llaurador o Jaume I, obra d’un deixeble de l’escultor Ortells, és a dir, Llorens Poy. A partir dels anys 60 Vila -real viurà un transició del món agrícola i industrial que, impulsat per la riquesa tarongera i la implantació del clúster tauleller, acabarà conformant l’actual ciutat de serveis passant dels 37.500 habitants que comptava al 1985, amb la segregació de Les Alqueries, als més de 53.000 actuals després del gran allau immigratori de la primera dècada del segle XXI (2001-2010) que ens va aportar una mitjana de 1.000 immigrants anuals.
Una bona ciutat per viure… i per millorar!
I malgrat els esforços dels governs democràtics municipals, el casc urbà ha guanyat en densitat, alçària i superfície, però també en problemes vials al comptar amb escasses avingudes amples i, abans de l’enderrocament del pavelló esportiu Campió Llorens (2016), poques places que possibiliten les concentracions humanes en èpoques festives o les celebracions esportives que, gràcies al Villarreal CF, s’han celebrat igualment als darrers anys.
De tota manera, Vila -real compta amb una estructura econòmica equilibrada i una renda per càpita important, malgrat l’abandonament dels camps agrícoles i la fluctuació en l’exportació ceràmica, que no s’ha traduït en la captació d’infraestructures urbanes de qualitat com correspondria a la seua entitat demogràfica: l’aprofitament del trajecte de La Panderola, des de la seua tràgica desaparició al 1963, ha possibilitat assajar una mínima circumval·lació entre les avingudes d’Alemanya (oest), Itàlia (sud), França (est) i la ribera del Millars (nord) amb la parcial urbanització del la zona del Madrigal, mentre queden pendents uns accessos adients des de la Ronda Sud-Oest fins la tercermundista carretera nacional 340 o des de qualsevol punt de la ciutat fins l’autovia comarcal, l’autopista o, simplement, els pobles limítrofs com ara Les Alqueries, Borriana, Almassora, Onda o el mateix Castelló… per no parlar de les escasses possibilitats que dona els transport públic, tant el ferroviari com per carretera, amb l’excepció del Bus groguet gratuït que permet els desplaçament dels veïns entre els barris.
Inauguració del monument a Jaume I en la plaça Major el 20 de febrer de 1974.
Amb unes infraestructures viàries adients, Vila -real podria aspirar a ser el cor de La Plana per la seua ubicació geogràfica, ja que facilitar les entrades i eixides a la ciutat, no solament evitaria els embussos els dies de futbol, sinó que atrauria definitivament les indústries i comerços que, darrerament, opten per altres llocs, encara que aquests problemes siguen comuns a totes les comarques de Castelló amb les seues particularitats viàries i demogràfiques.
Pot ser que, 750 anys enrere, Vila -real tingués més pes polític a les Corts Valencianes que als darrers anys? Perquè de Madrid i el govern central, igual no cal parlar-ne, només cal mirar l’escalinata metàl·lica de l’Estació o la famosa “Rotonda de la Muerte”…
A Vila -real, no se viu malament, però tot és millorable. Per molt anys, Vila -real!
