Hola, sóc R.S.G. El passat diumenge els meus pares, la meua germana i jo patirem una situació de discriminació lingüística per parlar i adreçar-nos en valencià, en un conegut restaurant del Grao de Castelló anomenat «Suquet de rap», que malgrat el nom del restaurant, no fa gens de justícia a la llengua que representa.
El cas és que el restaurant es negà servir-nos el dinar perquè demanarem el menjar en valencià, i si no ho fèiem en castellà no ens servien. Així ens ho advertí primer la cambrera, després l’encarregat de terrassa, i finalment el mateix gerent de l’empresa. Les paraules textuals de l’encarregat i del mateix gerent foren: «A mi me parece muy bien que quieras hablar en tu dialecto, pero esto es España y si quieres que te servimos lo haces en castellano«. Ens quedarem amb un pam de nassos.
Òbviament, després de la resposta decidirem marxar d’allí i posar una reclamació; però per acabar-ho d’adobar, el gerent volia que omplirem la reclamació en castellà i negar-nos el dret a fer-la en valencià. Com que li diguérem que ni pensar-ho, ens amenaçà de cridar la policia portuària, com si haguérem comès algun delicte. Finalment arribà la policia portuària i es quedaren bocabadats de la situació. Ahir, com tantes altres vegades ho fem, podríem haver abaixat el cap i parlar en castellà, però no, ahir decidirem que no. Que tocava denunciar la discriminació lingüística que patirem simplement per parlar en i expressar-nos en valencià.
Tenim molt clar que una reclamació com aquesta no servirà de res, que accions i denúncies d’aquest tipus acabaran abandonades en qualsevol arxiu perdut dels enrevessats camins de la burocràcia i les administracions; només una denuncia pública i social pot tindre una repercussió per deixar constància de la discriminació lingüística que patim els valencians i les valencianes per expressar-nos en la nostra llengua i a casa.
És per això que demanem la vostra ajuda per denunciar aquesta discriminació. Normalitzar aquestes situacions fan que la nostra llengua i la nostra manera de pensar, de comunicar-nos, d’estimar, de somiar, de ser, quede reduïda a l’àmbit d’allò privat vers l’àmbit públic i situacions quotidianes. La diglòssia de sempre.
Moltes gràcies de bestreta.
