Recuperem per al blog de la nostra web un article de Toni Pitarch publicat en el número 197 de revista POBLE
Aprofitant el 50 aniversari de la desaparició de ‘La Panderola’, el nostre redactor feia un balanç de la transcendència que va tindre per a les nostres terres aquell entranyable mitjà de transport, un mitjà de transport que ja només recorden els més majors
Ampliem aquell reportatge en qüestió amb fotos que no van aparéixer publicades en el seu moment
La Panderola va permetre, sobretot als municipis situats a l’interior ( Vila -real, Betxí i Onda), acostar la fruita daurada, la taronja, fins el port de Castelló, en primer lloc, i fins el Grau de Borriana ja en ple segle XX.
De Castelló a Almassora
xim pum tracatrac.
De Castelló a Almassora,
xim pum tracatrac.
Va un tren que vola, leré
Va un tren que vola, leré
Va un tren que vola,
Leré, leré, leré, leré.
Va un tren que vola,
Leré, leré.
Era de gran ajuda
xim pum tracatrac.
Era de gran ajuda
xim pum tracatrac,
per als graueros leré
per als graueros leré,
leré, leré, leré, leré.
Per als graueros,
leré, leré…
I ara com ja no vola
Xim pum tracatrac.
I ara com ja no vola
Xim pum tracatrac.
Està al “paseo” leré
està al “paseo” leré,
leré, leré, leré, leré.
Està al paseo
leré, leré.
Evidentment, aquesta lletra tant popular -darrerament immortalitzada pels Llauradors- degué ser escrita abans de 1889 si suposem que l’autor estava ben documentat i, a més, no li arribà la inspiració de la mà de l’animadversió o la rivalitat contra la resta dels pobles veïns de La Plana ( Vila -real, Betxí, el futur municipi de Les Alqueries i Borriana), per què La Panderola es transformarà, a poc a poc, en l’artèria vital de l’economia d’aquestes terres costaners banyades pel riu Millars.
Els anys centrals del segle XIX, entre el 1840 i 1880, tenen per a les terres valencianes una gran transcendència atés que, a partir d’aleshores, s’inicia un lent però irreversible procés que dugué a la consolidació de l’agricultura moderna, caracteritzada per produir per a l’exportació. L’activitat exportadora es va convertir en la més rendible i, en conseqüència, els capitals (tant en recursos humans com monetaris) s’adreçaren envers el sector agrícola. El vi i la taronja són els dos productes més significatius d’aquest auge provocat per la demanda del mercat exterior de manera que de fa molts anys els valencians aprenem a mantenir relacions amb els mercats europeus i aprenem a produir no per a l’autoconsum sinó per al mercat. Ja des de les darreries del segle XVIII tenim noticia d’alguns horts de tarongers que hi havia a Oriola, Alzira i Carcaixent (1781), estenent-se el conreu després a Vila -real (1790), Almassora (1800) i Borriana (1826). Durant les dues darreres dècades del segle XIX les plantacions de cítrics arribaren a les comarques del Camp de Morvedre i La Safor, zones que no tardarien a constituir-se en fites de l’economia tarongera, al costat de les comarques de La Ribera i La Plana.
L’inici de la comercialització amb vaixells a vela es localitza a Sóller (Mallorca) cap a la meitat del segle XVIII; a finals d’aquest segle i principis del XIX aquest comerç es trasllada a les costes valencianes i seran Valencia, Cullera, Dénia i Borriana els principals ports de sortida de taronja; prompte s’afegirien també Castelló i Gandia. Aquest comerç anà creixent de forma lenta però continuada degut a l’augment de la demanda de fruit fresc per part dels països més industrialitzats, com ara França, E.U.A. i Gran Bretanya. Cap a finals del segle XIX els vaixells a vapor, bàsicament anglesos, que cobrien les rutes colonials d’Orient, foren el mitjà de transport més usual per a l’exportació de la taronja que s’estendria a Holanda, Alemanya i els Països Escandinaus, arribant fins i tot a l’imperi Rus i a l’Austrohongarès. Ben entrat el segle XX, en primer lloc el ferrocarril i després el camió substituiran els antics vaixells taronjaires.
La Panderola , el Tramvia a Vapor d’Onda al Grau de Castelló, ha estat una de les infraestructures de transport més importants que ha tingut la província de Castelló i ha esdevingut una peça clau de l’economia i la societat castellonenca des de 1888 fins al 1963. La seua projecció, en l’espai i en el temps, és un fet. El desenvolupament d’Almassora, Borriana, Castelló, el Grau de Castelló, Onda i Vila -real, algunes de les ciutats més importants de la província, ha estat marcat per aquell tramvia, tantes vegades enyorat, però tant poc estudiat.
El treball de Raül Pons (La Panderola, 1888-1962) aporta una visió diferent a la comprensió del valor real de la Panderola en la comarca de la Plana. Per això, la dimensió geogràfica de l’estudi permet al lector discernir les claus principals d’aquell trenet, no només durant el seu període d’activitat sinó, fins i tot, com ens ha influït en el traçat actual d’algunes avingudes i carrers.
El traçat de La Panderola per Vila -real
Fins que es va fer efectiu el FCEVGB, el recorregut del TVOGC s’esdevenia per la zona Nord del municipi. Aleshores, el creixement urbà de Vila -real, a principis del segle XX, es realitzava en dues direccions: una cap al SO, amb un grup de cases més enllà del Barranquet, nucli originari del barri de l’Hospital, i una altra, en la direcció de la línia de via estreta d’Onda al Grau de Castelló, cercant l’estació i l’eixida cap a Castelló.
El 1907, es va inaugurar el ramal al Grau de Borriana que, en principi, havia de resultar una mena de circumval•lació que vorejava la ciutat per l’oest i que deixava un espai buit considerable entre la línia i els edificis. Bona part del creixement de la ciutat ocuparà aquest espai lliure d’edificis, encara que només aconseguirà arribar a la línia de via estreta a finals dels anys cinquanta. Aquesta expansió urbana cap a l’oest, potser definirà en gran manera el plànol actual. No debades, ja el 1956, l’Ajuntament de Vila -real, elabora un projecte d’urbanització d’aquesta part de la ciutat: era la ronda de circumval•lació. Aquesta millora, amb «trazado paralelo a la vía del Tranvia a vapor de Villarreal al Puerto de Burriana», i una amplària de 33 m, pretenia unir de manera fácil la «carretera de Valencia-Castellón con la de Villarreal a Onda y evitar que el tránsito de estas dos carreteras tuviera que atravesar la ciudad con las consiguientes molestias y peligros para el vecindario».
A partir d’aleshores, el carrer de la circumval•lació esdevindrà un eix principal, on confluiran els usos industrial i residencial, de forma que superarà l’entrebanc que suposava el FCEVGB, i permetrà el creixement cap a la zona occidental del terme i, de vegades, seguirà la línia marcada pels camins rurals, com ara els de Miralcamp, de Betxí, de la Carretera, etc.
Si bé, en ocasions, s’ha identificat la Panderola com una barrera per al desenvolupament urbà de Vila -real, la veritat és que potser el plànol actual li deu molt. En realitat, la posició estratègica on se situa el municipi no podia escapar a la influència del ferrocarril. El pes de les línies ferroviàries començarà a fer-se notar a la darreria del segle XIX i el començament del XX, per a esdevenir finalment en línies mestres de l’entramat urbà actual.
Per això, seria preferible definir les dues (en realitat tres) línies ferroviàries de Vila -real com autèntiques fronteres: l’una pel SSE (línia de via ampla), l’altra pel NO (ferrocarril de Vila -real al Grau de Borriana) i també pel NS (tramvia d’Onda al Grau de Castelló). La primera juga actualment el mateix paper, amb el bloqueig del procés de construcció d’edificis cap al SE que obliga a ocupar els espais buits que encara queden al sud, en la direcció de la carretera d’Onda al Grau de Borriana.
La segona frontera va desaparéixer el 1963 i la ciutat va aprofitar per inclourela en el seu entramat urbà. A l’oest van aparéixer dues avingudes molt amples i amb capacitat per acollir tràfic de gran densitat i que han estat un motor urbanitzador. Al nord, en la rodalia de l’estació i paral•lelament a la via, ha crescut una important zona residencial (estructurada pel carrer del Calvari). A llevant, en direcció a Castelló, s’ha desenvolupat una important zona industrial, focus d’atracció de nombroses fàbriques de diferents sectors productius. Finalment, en el plànol actual, podem situar el recorregut del tramvia i del ferrocarril econòmic de la següent manera:
a) Tramvia a Vapor d’Onda al Grau de Castelló: entraria a Vila -real per la carretera Onda; de seguida es trobaria amb la plaça de la Panderola (l’antiga estació), espai amb una important dotació de serveis amb diversos edificis públics i una zona verda d’esbarjo; en direcció est, continuaria pel carrer del Comte de Ribagorça fins que, en la zona sud de la plaça del Llaurador, giraria pel carrer de Sant Joaquim. A l’alçada del carrer de Joan Baptista Llorens, novament giraria i, des d’ací, en direcció a l’avinguda de Castelló abandonaria la població cap a l’antic traçat de la carretera N-340.
b) Ferrocarril Econòmic de Vila -real al Grau de Borriana: entraria per la carretera d’Onda i justament abans d’arribar a la plaça de La Panderola giraria cap a la dreta. L’avinguda d’Alemanya, l’avinguda d’Itàlia i l’avinguda de Bèlgica, successivament, veurien passar el tren que cercaria l’eixida del municipi per la zona recentment urbanitzada, on s’han construït dos centres comercials, un hotel i un col•legi privat, i per on s’accedeix a la carretera N-340.
Abanda de l’edifici de l’estació -que encara podem contemplar avui- i l’espai urbà ocupat pel jardí que coincideix amb l’antic traçat ferroviari, a Vila -real trobem dues marques urbanístiques perfectament identificables en els plànols actuals. L’una es troba al propi parc de l’antiga estació i correspon a una via morta que servia per carregar mercaderies de la fabrica Citrònia. Fins ben entrat el segle XXI, encara era un carrer sense asfaltar que separava el col•legi Sarthou Carreres de l’edifici en runes d’aquella empresa i era motiu de conflicte constant entre els veïns i l’Ajuntament per les condicions d’insalubritat, de la pols del carrer i el risc que representava l’estat d’abandonament d’un edifici tan gran i vell. L’altre tret característic és el xamfrà existent en l’encreuament del carrer de Sant Joaquim i el carrer de Joan Baptista Llorens. Aquest era necessari perquè els combois pogueren girar sense complicacions, tot i que la corba era d’un radi molt reduït. Avui no té cap utilitat, encara més si es té en compte la direcció del tràfic en aquest punt.
El proper 31 d’agost de 2013 farà 50 anys que va desaparèixer La Panderola (1963-2013), el tramvia de vapor que unia els municipis de La Plana, és a dir, el Grau amb Castelló i Almassora amb Vila -real i la nostra ciutat amb Onda, Les Alqueries i Borriana. Potser la Diputació de Castelló i els municipis de La Plana encara son a temps de rememorar-la amb una exposició i un catàleg a l’alçada de la importància econòmica, cultural i social de l’efemèride, malgrat la crisi que ara mateix a tots ens arrossega.
Autor: Antoni Pitarch Font
(Original publicat en POBLE, 197 – juliol/agost de 2013 com a ‘La Panderola, 50 anys que ja no vola’)
BIBILIOGRAFIA:
Pitarch, A.; Vilanova, S.: Els nostres orígens. Ajuntament de Vila -real, 1993.
Pitarch, A.; Vilanova, S.: El nostre temps. Ajuntament de Vila -real, 1994.
Pitarch, A.; Vilanova, S.: Guia Didàctica del Museu de la Taronja de Burriana. Ajuntament de Borriana, 2003.
Pons Chust, Raül: La Panderola (1888-1963). Brosquil Edicions; València, 2002.
