Actualment, a Espanya hi ha una xifra estimada d’entre 4 i 6 milions de practicants habituals (amateurs) de pàdel, a més de superar les 109 000 llicències de la Federació Espanyola de Pàdel. Només en el 2025 es van obrir vora 5 000 clubs nous i es van construir quasi 8 000 pistes arreu del món. Són unes xifres que donen compte de la popularitat que ha assolit en els darrers anys i de la necessitat que la ciència aporte coneixement al sector.
La ciència de l’esport
El mes d’abril passat, la marató va tornar a les pantalles dels informatius quan Sebastian Sawe va trencar la barrera de les 2 hores a Londres. La marca és espectacular, però encara ho és més el fet que, al llarg de les darreres dècades, s’han batut rècords de manera cada vegada més ràpida: en els anys 2000, la barrera considerada imbatible en aquell moment (2 hores i 5 minuts) es va superar 5 vegades; en la segona dècada del segle, 54 vegades, i en la dècada actual… ja en van més de 185!
Cada cert temps apareixen esportistes de qualsevol disciplina amb unes condicions físiques extraordinàries i amb capacitat de superar els rècords de la seua generació. Ara bé, que el nombre de persones que superen barreres que en una altra dècada es consideraven el límit de la capacitat humana cresca d’una manera tan exponencial es deu a una altra carrera que va en paral·lel: la recerca de l’excel·lència científica per a ajudar qui fa esport a superar-se cada dia, competir millor i fer-ho sense lesions.
La ciència de l’esport ha evolucionat a un ritme increïble durant les últimes dècades. La medicina, la nutrició, la ciència dels materials o qualsevol altra disciplina que puguem imaginar ha orientat d’una manera o altra els seus esforços perquè qui fa esport millore el seu rendiment.
De les pales de fusta a la fibra de carboni
Tot el món parla de les sabatilles de Sawe amb placa de carboni. Són una obra d’enginyeria dissenyada perquè el maratonià traga el millor de si mateix.
I és que l’equipament que fa servir qui fa esport és un dels elements que més ha evolucionat en la darrera dècada. Una revolució de l’equipament que ha arribat a tots els esports i no s’ha quedat en l’elit: s’ha democratitzat, i tant amateurs com professionals tenen accés a elements d’alta tecnologia que els permeten millorar dia rere dia en el seu esport favorit.
A causa de la gran projecció i del nombre d’aficionats i aficionades que el pàdel ha guanyat durant l’última dècada, també ha vist créixer de manera notable els avanços científics en l’equipament. De les primeres pales de fusta només en queda el record, i tant la tecnologia dels materials usats (el carboni també ha arribat al pàdel) com el disseny de cada element han sigut objecte d’estudi.
Així doncs, el personal d’enginyeria de les marques aprofita els avanços científics per millorar el producte i oferir un ampli ventall d’opcions a qui juga a pàdel.
La massa, el punt dolç i el pes
A l’hora de triar una pala, caldria tenir en compte diversos aspectes tècnics. Per exemple, els materials moderns, com ara la fibra de carboni, que incrementen la duresa de les pales. https://www.youtube.com/embed/GfsruKgQFYs?wmode=transparent&start=0 Com pot el pes d’una raqueta de pádel influenciar el joc?
Això permet aconseguir un control més gran sobre la direcció i la velocitat d’eixida de la pilota, però també transmet més vibracions cap a la monyica i el colze i, per tant, pot generar lesions, si es colpeja la pilota fora del punt dolç de la pala.
Una altra qüestió interessant és que les pales més pesades i menys manejables generen més energia en el colpeig i ajuden en els colps ofensius, però penalitzen molt qui no té una condició física òptima per a moure una pala així. Igualment, poden provocar molèsties i lesions. Queda, per tant, clar, que la ciència hauria d’ajudar jugadors i jugadores a triar la pala basant-se en criteris objectius.
Un dels exemples de com la ciència pot contribuir a millorar l’elecció és el treball que s’ha fet al laboratori Testea Sports Lab, situat a la Universitat Politècnica de València. Allí es duen a terme diferents assajos que permeten caracteritzar el comportament de les pales de pàdel a partir de múltiples paràmetres, tant de jugabilitat com de qualitat.
Com s’ha de triar la pala més bona, si no eres professional
Tot i que podria semblar que l’oferta àmplia de pales que incorporen tecnologies modernes és positiva per als usuaris de pàdel, la veritat és que es pot convertir en un problema a causa de les dificultats per a triar la pala entre centenars d’opcions.
El pàdel és encara un esport jove i la definició de les característiques d’una pala no està estandarditzada, ni conceptualment ni, per descomptat, pel que fa als protocols tècnics per a mesurar aquestes característiques. Així, cada marca publicita les capacitats de les seues pales segons les sensacions dels usuaris que les proven internament. És una situació que fa impossible la comparació entre marques, ja que ni parlen el mateix llenguatge ni mesuren les característiques amb els mateixos instruments.
Per això, els esportistes amateurs sovint compren i utilitzen el material més car: “si als professionals els funciona, a mi també em farà millorar”. El problema és que ni la condició física ni la capacitat tècnica de qui s’hi dedica professionalment són comparables a les de la majoria d’amateurs.
L’amateur que compra sabatilles amb placa de carboni pot notar complicacions en la manera de córrer, les quals poden comportar lesions, si no sap usar el material. De la mateixa manera, sovint el jugador de pàdel amateur tria la pala per estètica o perquè la fa servir un determinat o determinada jugadora professional i, després de provar-la, s’adona que no s’adapta realment al seu joc o a les seues condicions físiques. En algun cas, una mala elecció es tradueix en lesions o molèsties recurrents.
Els assajos de laboratori permeten usar la mateixa escala de mesura per a comparar les pales entre si. Així es pot recomanar a cada jugador quin perfil de pala s’adapta més bé a les seues característiques físiques i tècniques, i ajudar-lo a prendre una decisió més encertada.
Com a resultat dels assajos, cada any s’elabora una guia que permet classificar les pales de manera objectiva segons uns criteris determinats que faciliten ordenar-les d’una manera molt clara i visual.
La guia permet a l’usuari final trobar la pala que s’adapte més bé tant al seu nivell i estil de joc com a la condició i resistència física. Això l’ajuda a triar una pala que contribuïsca a aconseguir el màxim rendiment a la pista, alhora que redueix significativament l’aparició de lesions derivades de l’ús de pales més dures o exigents en el maneig.
En definitiva, els esportistes s’esforcen, les esportistes milloren, però a l’altra banda de l’espill, científics i científiques competeixen en una altra lliga: la recerca de solucions per a ajudar l’esport a superar-se dia a dia i reduir el nombre de lesions.
Antonio Correcher Salvador, Profesor investigador en Control de Procesos, Universitat Politècnica de València i Pablo Beltrán Beltrán, Técnico Investigador en Robótica, Universitat Politècnica de València
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’ original.
