El darrer cap de setmana de març, el països de la Unió Europea realitzaran la transició a l’anomenat horari d’estiu. Amb aquest ajustament, els rellotges s’avançaran una hora, provocant que el Sol es pongui una hora més tard, allargant artificialment les vesprades, i surti també una hora més tard, fet que escurça els matins.
Malgrat la tradició, la conveniència d’aquest canvi estacional està sota l’escrutini científic a causa de les alteracions que provoca en l’organisme.
L’evidència científica contra el canvi d’hora
Un dels arguments més sòlids per a la unificació horària és la realitat geogràfica del país. Tenint en compte la longitud en què es troba la major part de la superfície d’Espanya, el fus horari que li correspondria de manera natural per proximitat al meridià de Greenwich (UTC+0) és l’actual horari d’hivern.
Adoptar l’UTC+1 de forma permanent suposa, per tant, l’opció més equilibrada per reduir el desfasament actual entre l’hora oficial i l’hora solar, especialment a l’oest peninsular.
Diversos estudis vinculen directament aquesta transició amb riscos per a la salut pública. S’ha documentat un increment d’entre el 4-5 % d’augment del risc d’infarts, i un augment del 6 % en els accidents de trànsit la setmana següent al canvi als Estats Units, o trastorns mentals associats a l’alteració del son.
Aquests autors sostenen que el canvi d’hora genera una desincronització crònica entre el rellotge biològic (circadiari) i el rellotge social o moment en què han d’ocórrer certs esdeveniments socials normatius, fet que afecta greument el benestar.
La ciència descriu aquest fenomen com jet lag social, fruit de l’obligació de despertar-nos en condicions de foscor, lluny de la llum solar natural que regula el nostre metabolisme.
L’any 2018, la Unió Europea, mitjançant la Proposta de Directiva del Parlament Europeu i del Consell, va plantejar la supressió d’aquests canvis d’hora estacionals, proposant que cada estat membre decideixi el seu fus definitiu. Per a Espanya, i especialment per a la península ibèrica, on la diferència en l’hora de sortida (o posta) del Sol entre l’extrem est i l’oest frega l’hora, aquesta decisió és transcendental.
L’escalfament global esdevé ara un nou aspecte a tenir en compte. La ciència demostra que mantenir l’horari d’hivern (UTC+1) durant tot l’any representa una oportunitat clau per a l’adaptació al canvi climàtic i una mesura d’eficiència energètica i econòmica.
El canvi climàtic: un nou paradigma horari
Segons l’informe de l’IPCC (2022), la regió Mediterrània occidental és una de les zones més vulnerables d’Europa davant de l’escalfament global, especialment durant el període estival.
Els efectes són evidents: episodis de temperatures extremes i persistents, estius que s’allarguen des del maig fins a l’octubre, i un increment de la humitat ambiental fruit de l’augment de la temperatura superficial de l’aigua del mar i l’augment de l’evaporació.
Tot plegat genera unes condicions de desconfort tèrmic molt acusat, fins i tot durant les nits. En aquest escenari, l’adopció de l’horari d’hivern a l’estiu permetria alinear millor les activitats humanes amb unes condicions ambientals més favorables.
Optimització del descans i estalvi en climatització
Un dels factors que impedeixen el descans nocturn a les regions litorals i d’interior és el desconfort tèrmic. Les condicions tèrmiques i d’humitat adequades per a agafar la son no s’assoleixen fins a diverses hores després de la posta de Sol.
Amb l’horari d’estiu actual (UTC+2), el Sol es posa passades les 21:30 h. a l’est de la Península, i les 22:30 h a l’oest durant els mesos de l’estiu. Sembla imperatiu, doncs, allunyar la posta del Sol de l’hora del descans nocturn.
Amb l’adopció de l’horari d’hivern permanent (passant d’UTC+2 a UTC+1), el Sol es pondria cap a dos quarts de nou a l’est i cap a dos quarts de deu a l’oest peninsular. Això permetria guanyar una hora crucial per a la refrigeració dels edificis, fent-los més habitables i compatibles amb el son sense necessitat de recórrer a la climatització artificial, amb el conseqüent estalvi energètic.
Prevenció d’incendis forestals
Segons dades de 2024 del Ministerio para la Transición Ecológica y el Reto Demográfico, el 95 % dels incendis forestals són d’origen humà, i el seu inici se sol produir entre les 15 h. i les 17 h. en l’horari d’estiu, moment que coincideix amb el el pic de calor diari i la mínima humitat relativa.
Si s’apliqués l’horari d’hivern a l’estiu, el pic de calor es desplaçaria a la franja entre 14 i 16 h. Aquest període coincideix amb el descans del migdia i, per tant, amb una menor presència i activitat humana en zones forestals o agrícoles. Reduir l’activitat en el moment meteorològicament més crític podria comportar una reducció significativa del nombre d’incendis.
Seguretat laboral i salut enfront la calor
La seguretat laboral en feines a l’aire lliure és un tema de debat urgent. El desplaçament del pic de calor a la franja 14 h. a 16 h. afavoriria que les jornades intensives finalitzessin just quan comença el perill extrem. En el cas de les jornades partides, el pic de calor coincidiria amb la pausa per dinar.
Això reduiria l’exposició directa i, per tant, els casos de cop de calor. A més, amb l’UTC+1 a l’estiu, el sol sortiria una hora abans, permetent iniciar la jornada laboral sota unes condicions més segures.
Conclusions
L’elecció de quin fus horari adoptar no és una qüestió anecdòtica o identitària, sinó una mesura estratègica per a l’adaptació al canvi climàtic i la mitigació dels seus impactes socials i ambientals.
Persistir en un fus horari pensat per a un context energètic i climàtic del segle passat no té, avui dia, cap base científica.
Mantenir l’horari d’hivern durant tot l’any no resoldrà, per si sol, el repte climàtic, però esdevindria una de les intervencions més senzilles, econòmiques, transversals i d’alt impacte en la salut pública, la conservació del territori, i la despesa energètica, facilitant l’adaptació del país a l’escalfament global.
Jordi Mazon Bueso, Doctor en ciencias, físico de la atmósfera, Universitat Politècnica de Catalunya – BarcelonaTech i David Pino González, Profesor agregado, Departamento de Física, Universitat Politècnica de Catalunya – BarcelonaTech
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llija l’ original.
