Núria Vargas
Vila-real torna a mirar cap avall. L’anunci municipal de començar a estudiar el refugi antiaeri sota l’actual plaça del Llaurador —amb anàlisi del subsòl i inspecció amb càmera de la cavitat— desperta de nou un capítol de la història local envoltada de mites i llegendes que la ciutat porta dècades tractant de desentranyar. Què hi ha sota els nostres peus? Què en queda de la llegendària cova que travessava el poble fins al Termet? Quin paper va tenir el subsòl per a protegir els nostres avantpassats de les bombes a la Guerra Civil?
A aquesta última pregunta es tractarà ara de donar resposta, amb el projecte de recuperació del refugi del Llaurador anunciat aquesta setmana. No és la primera vegada que l’Ajuntament fa pública la seua intenció de traure a la llum l’antic búnquer de la plaça del Calvari ni l’únic que ha despertat l’interés municipal en els últims anys. Sembla que, ara sí, podria fer-se realitat.
El refugi ‘gran’ del Llaurador i la cartografia de la por
La documentació local situa el refugi de la plaça del Calvari —l’actual Llaurador— com el més gran dels construïts a la ciutat. Segons les investigacions realitzades per José Miguel Moliner en La defensa pasiva en Vila-real. Una década de precauciones en caso de ataque aéreo, s’aprofitava la volta natural de conglomerat del subsòl i superava els 150 m², amb capacitat per a unes 300 persones. Domingo Font i Antoni Pitarch, en Els bombardejos de la Guerra Civil a Vila-real, completen la descripció: la Comissió Gestora Municipal va ordenar en 1938 continuar els treballs iniciats en època republicana i fins i tot dotar-lo d’instal·lació elèctrica.
La seua existència, més enllà de la documentació, es va tornar a constatar dècades després. Durant les obres d’una finca al carrer de l’Ermita, l’any 2007, es va descobrir una cavitat que podria ser una de les entrades del refugi. Tot i això, en aquell moment l’accés es va tapiar.
No és aquest l’únic búnquer de la Guerra Civil a Vila-real. Tal com recullen tant Font i Pitarch com Moliner, hi ha altres dues estructures fonamentals en la xarxa de defensa passiva de la ciutat: a la zona de La Huerta (CEIP Pintor Gimeno Barón), amb 97 m² i capacitat per a 190 persones; i al grup escolar Cervantes, que —amb dues boques, cap a la séquia Major i cap a l’avinguda del Cedre— sumava 76 m² amb lloc per a uns 150 refugiats.
Aquest últim refugi va eixir a la llum novament durant les obres d’ampliació i adequació del col·legi, en 2010, moment en el qual es va incloure en l’Inventari de Béns Immobles d’Etnologia de la Generalitat. També aleshores es va segellar amb formigó i arena compacta.
En aquests dos casos —La Huerta i Cervantes—, l’Ajuntament de Vila-real ha anunciat també la seua intenció de visibilitzar els accessos per posar en relleu la seua existència, tot i que no hi ha intenció d’excavar ni recuperar-los.
En Els bombardejos de la Guerra Civil a Vila-real, els autors identifiquen altres cavitats o refugis que els veïns i veïnes de l’època van usar per a protegir-se dels atacs aeris, molts d’ells aprofitant cavitats subterrànies naturals: la plaça del Mercat (Colom), la cova de Parret (al carrer de la Sequieta), la barraca de Carda (La Huerta), i els soterranis habilitats a l’antic convent de les Dominiques (actual Ajuntament) i a la Casa Consistorial.
La cova que anava al Termet: història, espeleologia i mite
Quan es parla del refugi del Llaurador, la conversa deriva inevitablement cap a la cova -eixa trama subterrània que, segons el relat popular, unia el centre amb el Termet-. A principi del segle XX ja hi ha cròniques de Sarthou Carreres sobre una galeria que travessava el subsòl, excavada en argiles i conglomerats d’al·luvions, amb trams naturals aprofitats i altres modelats per la mà de l’home.
La referència la recull l’Espeleo Club Castelló en l’ingent treball de documentació del Catàleg de Cavitats de la província. El mateix club va tornar a descendir al subsòl vila-realenc el 2005 per comprovar, quasi un segle després, que les filtracions i l’amenaça de ruïna de la gruta descrites per Sarthou seguien igual. Un recorregut subterrani encara ignot amb accessos esporàdics des d’habitatges particulars, que també va servir de refugi per a algunes famílies durant la guerra.
Del riu com a defensa a la Cova de l’Ós
Un cas diferent és el de la Cova de l’Ós o de la Metralladora, una cavitat natural on, segons el catàleg de l’Espeleo Club, es van atrinxerar els soldats republicans durant la guerra i hi van situar un niu de metralladores encara visible. L’Ajuntament va plantejar el 2020 un projecte d’adequació paisatgística i posada en valor (mirador, accessos, bancs i proteccions), valorat en 39.000 €, amb la intenció de fer-lo visitable i integrar-lo en el pla de millora del paratge. Aquella idea, però, encara no s’ha materialitzat.
Ara, el focus torna a posar-se en el refugi antiaeri del Llaurador i una possible recuperació acaronada almenys des que, el 2007, unes obres privades van tornar a obrir la porta a la memòria de la guerra a la ciutat. El govern municipal de l’època va preferir segellar-la.
L’actual executiu ha desenterrat la idea en diferents ocasions. Ara, tot indica que el projecte torna a encarrilar-se. L’anunci fet aquesta setmana comporta la intenció del consistori d’analitzar el subsol al Llaurador, introduir una càmera i localitzar les boques, passos previs, en tot cas, per a decidir una intervenció futura.
L’interés del govern local en este cas és doble: és via pública (a diferència d’altres refugis en sòl privat) i és un punt de gran trànsit, a tocar de l’Estadi de la Ceràmica. L’anunci, però, no ha fet públic ni calendari ni compromís econòmic.
Mentrestant, Vila-real continua convivint amb un subsòl ple d’històries: refugis tapiats, coves mig oblidades i un patrimoni que, en molts casos, només sobreviu en una minsa documentació i una memòria oral cada vegada més fràgil.
