Imagineu que rebeu un missatge breu a qualsevol xarxa social. Abans fins i tot de mirar qui l’envia, ja ho sabeu. No hi ha res de misteriós: les comes o els apòstrofs que falten, una paraula que es repeteix sistemàticament, un ús peculiar de les majúscules o el costum d’acabar cada frase amb una emoticona us permeten identificar-ne l’autor.

Això passa perquè la manera com ens expressem és particular de cadascú. No és, ni de bon tros, que la llengua sigui com l’ADN, tot i que la metàfora pugui semblar suggeridora: mentre que l’ADN és fix, la llengua és dinàmica i adaptable.

Modifiquem constantment la manera d’expressar-nos segons el context, el canal i l’interlocutor. Ara bé, enmig d’aquesta variabilitat, hi ha regularitats. Tots mantenim un conjunt de preferències recurrents: paraules que triem amb més freqüència, estructures que ens resulten naturals, maneres de puntuar o fins i tot errors que cometem de manera sistemàtica.

La lingüística forense o com ens despullen les paraules

Aquest conjunt de trets configura el que es coneix com a estil idiolectal, i és precisament un dels objectes d’estudi de la lingüística forense. Malgrat que el nom pugui fer confondre alguns, aquesta disciplina analitza la relació entre llengua i dret. Els professionals d’aquest àmbit intervenen en diversos camps. En primer lloc, en el llenguatge legal, en què es poden revisar lleis, contractes o condicions d’ús per evitar ambigüitats.

En segon lloc, en el llenguatge judicial, camp en què es poden analitzar declaracions o traduccions per garantir que reflecteixen fidelment el que s’ha dit.

I, finalment, en l’anàlisi del llenguatge evidencial o probatori, que inclou l’estudi de missatges, correus electrònics o publicacions a xarxes amb l’objectiu d’identificar patrons i, en alguns casos, atribuir-ne l’autoria.

En aquest context, la llengua pot convertir-se una prova determinant. Un cas paradigmàtic és el de l’anomenat Unabomber, als Estats Units. Entre el 1978 i el 1995, les autoritats van perseguir un criminal que enviava bombes per correu a companyies aèries i universitats sense deixar pistes clares. La situació va canviar amb la publicació d’un manifest a diversos diaris: els familiars de Theodore Kaczynski van reconèixer en aquell text una manera d’expressar-se que els resultava familiar. Això va contribuir decisivament a la identificació (i posterior detenció) de l’autor.

Un altre cas rellevant és el de Timothy Evans, al Regne Unit, als anys cinquanta. Condemnat per assassinat, les seves declaracions van ser analitzades posteriorment pel lingüista Jan Svartvik. L’estudi va detectar diferències clares entre un estil col·loquial, coherent amb el perfil d’Evans, i fragments amb un registre formal propi del llenguatge policial. Això suggeria que les declaracions havien estat parcialment manipulades. El treball de Svartvik, publicat el 1968, es considera un dels punts de partida de la lingüística forense com a disciplina.

X o la recerca a través de les paraules

Més enllà d’aquests casos, la recerca actual se centra cada cop més en un espai molt més quotidià: les xarxes socials. Plataformes com X (l’antiga Twitter), Instagram o WhatsApp generen dades lingüístiques que permeten analitzar patrons d’ús en contextos reals.

Per exemple, un estudi sobre les publicacions en català a X mostra que determinats recursos poden variar segons l’edat dels usuaris. Entre aquests recursos hi hauria, per exemple, l’ús d’etiquetes (especialment quan se n’encadenen diverses en un mateix missatge), els enllaços, les majúscules, els punts suspensius o l’ús de certs pronoms, entre altres qüestions.

Ara bé, sovint el que resulta més significatiu no és tant l’excepcionalitat d’un tret com el fet que sigui recurrent. Així, hi pot haver un element que no sigui especialment singular, però que es repeteixi amb una freqüència superior a la mitjana i destaqui precisament per això.

De com es parla en una estafa amorosa a les proves judicials

Aquesta aproximació ha resultat útil en l’anàlisi de les estafes amoroses. Tal com explica Sheila Queralt, aquests casos solen seguir patrons lingüístics recurrents que es poden agrupar en fases (captació, establiment de confiança, manipulació i explotació econòmica). En cadascuna d’aquestes fases, es repeteixen estratègies discursives específiques, com l’ús intensiu de fórmules afectives o la construcció d’un relat emocional. L’anàlisi d’aquests patrons permet tant identificar possibles estafadors com comprendre millor els mecanismes de control que utilitzen.

Tot plegat ens porta a una idea central: escriure no és només transmetre informació, sinó també projectar una identitat. En entorns digitals, en què la comunicació és constant, aquesta dimensió es fa especialment evident i té implicacions diverses. D’entrada, socials: la manera com ens expressem influeix en la percepció que els altres tenen de nosaltres, en la credibilitat que ens atribueixen i en la imatge que projectem.

En segon lloc, potencialment legals: en determinats contextos, els textos que hàgim produït poden ser utilitzats com a prova (o per contrastar una prova).

I, en darrer lloc, té una implicació fins a cert punt personal: l’anonimat és relatiu. Encara que no deixem rastres físics evidents, cada paraula o cada decisió lingüística pot formar part d’un patró.

En un context en què la comunicació digital ocupa un lloc central en la vida quotidiana, comprendre com funciona aquest rastre és important per prendre consciència del paper que juga la llengua en la construcció de la nostra identitat digital. Al cap i a la fi, sovint és en la manera com diem les coses, més que en el que diem, que mostrem més clarament qui som.

Elga Cremades, Profesora titular laboral de lingüística catalana, Universitat de les Illes Balears

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llija l’ original.