Estrena de Mapache
L’actor vila-realenc, que va ser Premi POBLE 2024, estrena Mapache el pròxim dissabte 27 a les 19,30 hores en l’Auditori Músic Rafael Beltrán Moner
Gloria Fortea
Sergio , una vegada més tenim l’oportunitat de gaudir del teu treball a l’escenari del nostre Auditori. Què suposa per tu actuar a casa?
Compartir el treball fet amb la meua gent, els meus amics, familiars estimats, veïnat que m’han acompanyat sempre des de la distància; recolzant-me des del primer moment que vaig decidir agafar maleta i marxar a estudiar interpretació, suposa una alegria molt satisfactòria. És la constatació de l’estima que ens tenim i que les persones del poble, d’alguna manera, sempre m’han acompanyat en aquest camí.
I en aquesta ocasió amb Mapache… Una obra en format monòleg amb un atrezzo senzill, que posa molt al descobert la interpretació de l’actor. Quines són les principals dificultats que hi has trobat?
Posar-te sol davant de l’espectador, trencar eixa quarta paret que ens separa, acompanyar al públic de la mà des de l’inici fins al final de manera tant propera augmenta l’adrenalina i la responsabilitat. És la manera de mostrar-me nu davant d’un públic exigent que necessita viatjar amb el que contes d’alt de l’escenari. Sobretot la mirada penetrant de l’espectador que connecta amb els teus ulls, això és màgic i perillós, ja que pots esvarar i caure molt fàcilment si no estàs ben amarrat a les taules del teatre. Però m’agraden els reptes.
I per contra, què t’ha fet sentir més còmode en aquest treball?
Que faig el que em dona la gana (amb permís del director, sempre!) jajaja. No, això mai, sóc molt obedient com actor. Reconciliar-me amb la soledat escènica. He pogut palpar la respiració de l’espectador que m’ha fet de guia en el camí d’aquesta narració plena de matisos, personatges, silencis… No és fàcil retenir 80 minuts l’atenció del públic i després de l’experiència he constatat que sí que podia fer-ho. És intens i productiu. Em deixe la pell i la recompensa final és molt positiva. L’exposar-me d’una manera tant transparent m’ha fet agafar més força i comoditat escènica.
La crítica està sent molt positiva. Què esperes de Mapache?
Principalment que isquen bolos! Serà la manera que la proposta de Ochoa siga mostrada a tots. Començant pels més grans i passant pels joves, -i més menuts, ja que l’adolescència comença molt abans-, per a reflexionar i per a que aquest tsunami de masclisme que està augmentant exponencialment entre la joventut -còmplice en les xarxes socials- frene de manera contundent.
Més que esperar, desitjaria que la funció cree eixe debat necessari per a posar en marxa a l’acció en front el que està passant: pèrdua de valors, de compromís social, d’empatia, d’extrema polarització que fa que els humans ens anem allunyant més de nosaltres mateixos. Que la funció enverine els cervells i ajude a avançar com a societat.
Parlem de la història que mostra l’obra. Per una banda, un jove que pertany al nomenat col·lectiu INCEL i per l’altra Rubén , un professor amb vocació, empatia… Com és Rubén ? Com viu aquesta situació amb Iván ?
Rubén és un simple professor de literatura que intenta posar-se en la pell d’un alumne descarrilat. Tirar un cable a la gent més incompresa, no defallir en l’intent constant de l’ajuda, no jutjar, posar-se en la pell de l’altre… L’opció de Rubén no és fàcil. És involucrar-se i no rendir-se encara que això li puga costar la vida.
Penses que en el nostre sistema educatiu caldria comptar amb més ‘Rubens’?
Ni ho dubte. A més haurien de tindre un extra a la nòmina. Els grans educadors són els que et deixen una empremta en l’ànima, més enllà de l’ensenyament. Dels que extraus vida de les seues paraules i assignatures. No cal fer perillar la teua vida, com és el cas ficcionat d’aquest professor, però la implicació humana fa que algú es puga enganxar a tu i veure que és possible una solució, una altra sortida… i això pot arribar a canviar el teu centre i modificar actituds equivocades. Però això comença també a les cases, no fa falta arribar a l’escola perquè t’eduquen i aprengues uns valors comuns positius.
D’altra banda Iván , un jove que presenta una situació molt particular…, què reclama ajuda… Es pot traure algun aprenentatge després de conèixer Iván ?
A la funció no intentem adoctrinar a ningú. Sí que es faça un acte de reflexió de portes cap a fora del teatre, i posicionar-te o no, ja depèn de la teua moral i ètica. Està clar que les respostes només les té el públic si fa l’esforç de pensar i seguidament actuar. Si ens quedem només en la part filosòfica no estem fent bé les coses a la vida, en general. La vida és activa, no passiva, i un ha de prendre partit. Ens hem de significar. Necessitem persones valentes amb la fortalesa (dubtes inclosos) de què es pot canviar alguna cosa, per xicoteta que siga.
Com veus en l’actualitat als adolescents-joves? Creus que viuen en llibertat o penses que tal volta existeixen massa estigmes que els limiten al seu voltant?
Qüestionar la llibertat en els temps i la societat en què vivim és de cretins. De vegades la gent té molt mala memòria per saber d’on venim. I l’estupidesa suficient per a no vore on anem si no canviem rutines enquistades. La manca de pensament crític fa que les opinions sense fonament tinguen més pes que no pas la realitat tangible de les coses.
Els límits son necessaris quan convius en comunitat. Trobar maneres d’entendre’ns i respectar-nos forma part d’unes normes que et poden limitar, però no et tallen les ales per a ser exemple. Però t’ho han d’explicar bé.
Els joves són més llestos del que els fem, però també crec que se’ls ha protegit i donat massa coses, sense explicar-los que quan isquen al carrer les coses se les han de guanyar ells. I això costa, i és sacrifici, i frustra. Tenen els problemes de l’herència que els hem anat deixant: problemes d’habitatge, de corresponsabilitat, de canvi climàtic, de globalització, d’un món fraccionat pel poder econòmic i polític… però la queixa no ajuda. L’acció sí.
En aquesta ocasió i coincidint amb l’estrena, lògicament hem posat el focus en Mapache, però no podem obviar que el nostre actor més reconegut està imparable no sols en el teatre, sinó també amb el format televisiu i el cinema. Recentment hem pogut veure el teu treball en Valle Salvaje, La Promesa, La Favorita… i pròximament als cinemes, La cena. Com et sents en aquesta etapa professional què estàs vivint?
Després de tants anys he après a mantenir-me en l’equilibri constant del vertigen d’aquesta professió. Cada etapa en la que he transitat m’ha donat coses diferents i crec haver-les aprofitat al màxim. Sobretot s’aprèn de les crisis i les decepcions. Almenys ho he intentat. La partida es juga i saps que pots perdre. Pots deixar de jugar o aprendre a fer-ho millor. No és sort, és constància i dedicació plena. Però no pots queixar-te per apostar. Tu decideixes i has de ser coherent amb els teus actes. La idea és viure intensament cada etapa de la teua vida, i ser conscient.
Per concloure, quins plans de futur tens previstos?
Venen sorpreses, mots projectes barrejats que espere acaben d’entrar en via. Passes de tindre un futur immediat desolador, a no poder tindre un dia de descans enllaçant propostes. Però serem cauts i previnguts que les coses no depenen de mi i, fins que el pastís no està al forn, no podem pensar ni en menjar-nos-el. Ja vindré a contar-vos-ho personalment… però ve mogudet!
Esperem que el públic de Vila -real gaudisca de Mapache el pròxim dissabte 27 i que la teua interpretació genere molta reflexió, inquietud i admiració. Esperem amb impaciència els nous projectes. Sort i molta merda!
Fotografies: Salu Cubells i Paula Román
