L’escriptora vila-realenca juga en les seues novel·les amb les “perversions refinades” per a posar-nos davant l’espill de la part més fosca de l’ésser humà. L’última d’elles és ‘La por de la bèstia’. Amb motiu del Dia del Llibre, recuperem l’entrevista a Anna Moner publicada en la revista POBLE.
En la Festa del Llibre celebrada a Vila -real al setembre, vas rebre el reconeixement a l’excel·lència literària, una guardó que se suma a la desena de premis literaris de les teues novel·les. Els premis de casa tenen un sabor diferent?
Tots els premis són una alegria, sobretot si són guardons amb una dotació econòmica, perquè això et permet comprar temps per a continuar escrivint. Ara bé, si els premis arriben sense esperar-los, com ha passat amb La por de la bèstia i el Premi Valencià Negra 2024, o amb el Premi a l’Excel·lència literària per part de l’associació Tirant lo Groc de Vila -real… Un premi del teu poble, acompanyada de família i amics, evidentment és molt més agradable al paladar i té un sabor molt més dolç.
Sempre que publiques un nou llibre, tornes al poble a presentar-lo. Et sents emparada quan vens ací?
Per a mi, Vila -real és una parada obligatòria i sempre hi ha hagut una molt bona resposta. Estic molt contenta perquè, en el cas de La por de la bèstia, vaig poder fer la presentació en un lloc molt especial per a mi de xiqueta com és el Gran Casino. A més, dins de Castelló Negre vaig participar en unes quantes activitats i una es va dur a terme a l’institut Francesc Tàrrega, el meu institut. Una experiència també molt interessant.
Vila -real és bressol de molts i bons escriptors. Creus que es reconeix suficientment el talent propi?
Jo procure no plantejar-me mai aquestes qüestions, preferisc centrar-me en l’escriptura. El més important és intentar fer un bon treball i poder defensar-lo. Evidentment, sempre es pot ampliar més el suport a la literatura, a les persones que ens dediquem a la literatura i, més encara, a la literatura en valencià. Però dit això, no em puc queixar. A Vila -real, ara tenim els Premis Maig Memorial Pasqual Batalla de narrativa breu, que des de fa dos anys incorporen la modalitat de novel·la curta. S’està intentant recuperar i reconduir un buit que era necessari omplir amb literatura feta en valencià.
Seguim parlant de premis, perquè n’has rebut uns quants. La teua primera novel·la, Les mans de la deixebla, va ser premi Enric Valor de la Diputació d’Alacant; El retorn de l’hongarés, premi Alfons el Magnànim, entre d’altres; La mirada de vidre, premi Ciutat d’Alzira; i ara, millor novel·la de València Negra per a La por de la bèstia. Què tenen les novel·les d’ Anna Moner?
Això és complicat que ho diga jo, sóc l’autora. El que sí que puc dir és que tenen moltes hores i molts anys de treball, elaborat a partir de totes aquelles peces que he anat col·leccionant en el meu gabinet de curiositats particular: referents literaris, científics, artístics, musicals o cinematogràfics, que m’ajuden a construir històries d’amor peculiars i singulars. Perquè jo sempre dic que escric històries d’amor, el que passa és que són diferents. A partir d’ací, intente jugar amb els límits, treballar les perversions refinades i convidar la persona que em llig a vorejar l’abisme, a eixir de la zona de confort, a experimentar emocions i sensacions incòmodes. Perquè la literatura ha de furgar en les arrels de la història de la humanitat i mostrar-nos com som i què som capaços de fer.
Eixa humanitat que retrates és moltes vegades difícil de pair… Creus que la perversió forma part de la naturalesa humana?
No és que ho crega jo; això ho tenia claríssim un autor inqüestionable com és William Shakespeare. En la seua obra, va mostrar millor que ningú que no existeix una criatura més terrible i més temible que l’ésser humà. L’art, la literatura, no ha de justificar ni alliçonar; simplement ha de mostrar. Ens posa un espill davant i ens convida a mirar. Pot ser que el que vegem ens agrade o no. De tota manera, només cal donar una ullada a les notícies de cada dia per comprovar que som capaços de coses terribles. El que passa és que jo procure passar-ho pel filtre de l’art. Oscar Wilde deia que l’art és capaç de transformar l’horror en bellesa. Sigmund Freud també compartia aquesta opinió. La història de l’art està prenyada d’obres d’una violència i d’una cruesa extremes, però ens quedem admirats contemplant la composició, la llum, els gestos, les mirades. Això és el que jo pretenc amb les meues novel·les: crear imatges monstruosament delicades.
Parles de “perversions refinades”, delicadesa monstruosa… per a mostrar-nos la part més fosca de l’ésser humà. Perquè la maldat resulta tan fascinant?
Tots hem sigut depredadors en algun moment. Per exemple, en totes les meues novel·les apareixen papallones… Tots hem caçat o hem intentat capturar en alguna ocasió una papallona, guiats per la pura fascinació, pel desig de posseir-la i poder contemplar-la immòbil. Això ens ha de fer reflexionar. Perquè són matisos, límits. Quan amplies un poc més el límit, una pràctica habitual de la infantesa, depenent de com ho tractes, pot anunciar un futur assassí sèrie.
En La por de la bèstia, crees un assassí en sèrie que recrea pintures renaixentistes amb les seues víctimes i es delecta amb l’última llàgrima que vessen abans de morir. Com arribes a engendrar aquests personatges?
Des de xiqueta, he anat fent la meua col·lecció particular, el meu gabinet de curiositats. Són peces singulars que esperen el moment adequat per a ser emprades en un relat, en una novel·la o en un assaig. Un exemple: recorde perfectament la visita que vaig fer amb el col·legi de la Consolació, als 6 anys, al Museu de Ciències Naturals el Carme, d’Onda. Em vaig quedar enamorada d’un cabritet blanc acabat de nàixer, dissecat –perquè tots els animals exposats al museu estan dissecats-; un cabritet deforme, que tenia sis potes i dues al llom. Quan va arribar el moment d’escriure la meua primera novel·la, Les mans de la deixebla, hi vaig incloure aquest cabritet que tant em fascinava i que guardava en la meua col·lecció particular. Com? Creant un personatge que col·lecciona criatures deformes.
Som mediterranis, una cultura plena de llum, però les teues atmosferes són sempre sòrdides. D’on et ve aquest gust pel gòtic, pel tenebrisme?
A banda del que he comentat, les primeres lectures són determinants. La primera novel·la que jo recorde haver gaudit amb plaer és El gos de Baskerville, d’Arthur Conan Doyle. Tindria uns tretze anys. I, de seguida, va vindre El retrat de Dorian Gray i aquesta sí que em va marcar moltíssim. De fet, contínuament n’estic fent referències en les meues novel·les. Després vingueren el Frankenstein de Mary Shelley, l’obra completa d’Edgar Allan Poe o les pel·lícules de terror de sèrie B… Sóc molt cinèfila en general, però de xiqueta recorde que tenia una atracció especial per aquestes pel·lícules i en especial per una que es deia Els crims del Museu de Cera. Em va paréixer terrorífica i molt suggeridora, per com es manipulaven els cossos femenins i el mal que poden fer els Pigmalions sobre les dones. Sempre m’ha atret la raresa. Em fascina la part fosca; és una debilitat personal a la qual no puc i no vull renunciar.
Probablement si fores un home no et preguntaríem tant per què escrius aquest tipus de novel·la…
Això és veritat. He hagut de suportar en alguna ocasió que, fins i tot companys de l’àmbit literari, em pregunten que per què escric així, per què no escric sobre coses menys violentes, menys crues. En definitiva, més femenines. I fins i tot arriben a citar el nom d’alguna autora que ells consideren que representa el que han d’escriure les dones. Però jo sempre he fugit d’eixe paper. Això està molt tractat i molt ben treballat per part d’altres autors i autores. Vull trencar el que és el rol femení habitual de dona victimitzada, abnegada, de dona hormona. El que intente és crear personatges femenins potents, que trenquen les regles establertes, perquè si la literatura té alguna cosa d’art és allò que aporta de subversiu, allò que remou els codis morals per tal que no es queden atrofiats i en estat de letargia. La literatura ha de tenir voluntat de transgredir, de sacsejar i de confondre. No ha de limitar-se a ser un exercici correcte o un entreteniment fàcilment digerible. Almenys això és el que intente fer, perquè és això el que m’agrada com a lectora. I al final, cadascú acaba escrivint allò que li agradaria llegir.
Estàs treballant ja en alguna novel·la nova? Quina història obscura ens depara ara Anna Moner?
Sempre estàs en moltes coses a la vegada. El problema que tenim, en general, és que no tenim temps per a fer tot el que desitgem. No puc dir en què estic treballant, però sí que serà una novel·la obscura; una història d’amor, com totes les meues novel·les, també peculiar, diferent. I en aquest cas citaré a Frida Kahlo, quan deia que “la tristeza se retrata en todita mi pintura, pero así es mi condición, ya no tengo compostura”. Jo podria dur-ho al meu territori i dir: l’atracció per la part fosca, la maldat humana i les perversions refinades es retrata en tota la meua literatura, però “así es mi condición y ya no tengo compostura”.
