L’escriptora vila-realenca juga en les seues novel·les amb les “perversions refinades” per a posar-nos davant l’espill de la part més fosca de l’ésser humà. L’última d’elles és ‘La por de la bèstia’.
Núria Vargas
En la Festa del Llibre, vas rebre el reconeixement a l’excel·lència literària, una guardó que se suma a la desena de premis literaris que han rebut les teues novel·les i relats. Els premis de casa tenen un sabor diferent?
Tots els premis són una alegria, sobretot si són guardons amb una dotació econòmica, perquè això et permet comprar temps per a continuar escrivint. Ara bé, si els premis arriben sense esperar-los, sense accedir al circuit de certàmens literaris, com ha passat amb la novel·la La por de la bèstia i el Premi Valencià Negra 2024, o sobretot amb el Premi a l’Excel·lència literària per part de l’associació Tirant lo Groc de Vila -real… Un premi del teu poble, acompanyada de família i amics, evidentment és molt més agradable al paladar i té un sabor molt més dolç.
Sempre que publiques un nou llibre, tornes al poble a presentar-lo. Et sents arropada quan vens ací?
Sempre. Per a mi, Vila -real és una parada obligatòria i sempre, sempre, hi ha hagut una molt bona resposta. Estic molt contenta perquè, a més, en el cas de La por de la bèstia, vaig poder fer la presentació en un lloc molt especial per a mi de xiqueta com és el Gran Casino, un lloc espectacular i amb una sala magnífica; la veritat és que l’acollida va estar molt bé. A més, dins de Castelló Negre vaig fer unes quantes activitats i una va ser a l’institut Francesc Tàrrega, que va ser el meu institut. I això va ser una experiència també molt interessant.
Vila -real és bressol de molts i bons escriptors. Creus que es reconeix suficient el talent propi?
Jo procure no plantejar-me mai aquestes qüestions, preferisc centrar-me en l’escriptura. El més important és intentar fer un bon treball i poder defensar-lo. Evidentment, sempre es pot ampliar més el suport a la literatura, a les persones que ens dediquem a la literatura i, més encara, a la literatura en valencià. Però dit això, no em puc queixar. A Vila -real, tenim ara els Premis Maig Memorial Pasqual Batalla de narrativa breu, que des de fa dos anys incorporen la modalitat de novel·la curta. S’està intentant recuperar i reconduir un buit que era necessari omplir amb literatura feta en valencià. I, com deia abans, els premis són importants, perquè a banda de la visibilitat que donen a l’autor i a l’obra, també t’ajuden a poder continuar treballant en l’escriptura.
Seguim parlant de premis perquè n’has rebut uns quants. La teua primera novel·la, Les mans de la deixebla, va ser premi Enric Valor de la Diputació d’Alacant; El retorn de l’hongarés, premi Alfons el Magnànim, entre d’altres; La mirada de vidre, premi Ciutat d’Alzira; i ara, millor novel·la de València Negra per a La por de la bèstia. Què tenen les novel·les d’ Anna Moner?
Això trobe que és complicat que ho diga jo, que sóc l’autora. El que sí que puc dir és que tenen moltes hores, anys, de treball. És un treball fet a partir de totes aquelles peces que he anat col·leccionant en el meu gabinet de curiositats particular: referents literaris, científics, artístics, musicals o cinematogràfics, que són les referències que m’ajuden a construir històries d’amor peculiars, diferents i singulars. Perquè jo dic sempre que escric històries d’amor, encara que moltes vegades em diuen que no, que no són històries d’amor. Sí que ho són, el que passa és que són històries d’amor diferents. A partir d’ahí, intente jugar amb els límits, treballar les perversions refinades i convidar la persona que em llig a vorejar l’abisme i eixir de la zona de confort, a experimentar emocions i sensacions incòmodes. Perquè la literatura ha de furgar en les arrels de la humanitat i mostrar-nos com som i què som capaços de fer.
Eixa humanitat que retrates és moltes vegades difícil de pair… Creus que la perversió forma part de la naturalesa humana?
No és que ho crega jo; això ja fa segles ho tenia claríssim un autor inqüestionable i d’una qualitat literària tremenda com és William Shakespeare. En tota la seua obra que no hi ha una criatura més terrible i més temible que l’ésser humà. L’art, la literatura, no ha de justificar, no ha d’alliçonar ni ha de sanar res. El que ha de fer és simplement mostrar. Ens posa un espill davant i ens convida a mirar. Pot ser que el que vegem ens agrade o no, però es tracta d’això. De tota manera, només cal fer una ullada a les notícies de cada dia per comprovar que som capaços de coses terribles. El que passa és que, en el meu cas, jo tot això ho passe pel filtre de l’art. Deia Oscar Wilde que l’art és capaç de transformar l’horror en bellesa. Sigmund Freud també ho deia. La història de l’art està prenyada d’obres d’una violència i d’una cruesa extremes, però després ens quedem admirats contemplant la composició, la llum, els gestos, les mirades. Això és el que jo pretenc amb les meues novel·les: crear imatges monstruosament delicades.
Parles de “perversions refinades”, delicadesa monstruosa… per a mostrar-nos la part més fosca de l’ésser humà. Perquè la maldat resulta tan fascinant?
Tots hem sigut depredadors en algun moment. Per exemple, en totes les meues novel·les apareixen sempre papallones… Tots hem caçat o hem intentat capturar en algun moment una papallona, guiats per la pura fascinació, pel desig de posseir-la i poder contemplar la quieta, immòbil o de contemplar les seues ales grans i exuberants. Això també ens ha de fer reflexionar. Perquè són matisos, són límits. Quan amplies un poc més el límit, aleshores una pràctica habitual de la infantesa, depenent de com ho tractes en alguns personatges, pot derivar en assassins en sèrie.
En el cas de La por de la bèstia, crees un assassí en sèrie que recrea pintures renaixentistes amb les seues víctimes i es delecta amb l’última llàgrima que vessen abans de morir. Com arribes a engendrar aquests personatges? Com és el teu procés creatiu?
Des de xiqueta, he anat fent la meua col·lecció particular, el meu gabinet de curiositats, on he anat guardant tots eixos referents que comentava: musicals, literaris, cinematogràfics, científics… tot. Són peces singulars que esperen el moment adequat per a ser emprades en un relat, en una novel·la o en un assaig. Un exemple: recorde perfectament la visita que vaig fer amb el col·legi de la Consolació als 6 anys al Museu de Ciències Naturals El Carme, d’Onda, que era una visita obligatòria per a tots els col·legis de la comarca. Allí em vaig quedar enamorada d’un cabritet blanc acabat de nàixer, dissecat -perquè tots els animals allà estaven dissecats-; un cabritet deforme, que té sis potes i dues les té al llom. Quan va arribar el moment d’escriure la meua primera novel·la, Les mans de la deixebla, hi vaig incloure eixe cabritet que em fascinava i que guardava en la meua col·lecció particular, perquè cree un personatge que col·lecciona criatures deformes.
Ets escriptora però també artista. En La por de la bèstia, la coberta porta la teua firma.
Sí, és fantàstic, perquè amb La mirada de vidre ja vaig poder posar una coberta amb una obra nostra, de Sebastià Carratalà i meua, però era una obra que estava feta. En aquest cas, vam tindre l’opció de poder crear la il·lustració nova i la veritat és que estem molt contents de com ha quedat i de com està funcionant. El fet que siga una pintura renaixentista d’una dona a la qual se li ha canviat el cap per un cap d’un corb, que a més a més està cosit… Genera la curiositat, però si després lliges la novel·la, evidentment ja ho entens.
A banda de la coberta, quines influències més podem trobar de l’ Anna Moner artista en la teua escriptura?
La manera de treballar l’escriptura està molt condicionada per la forma en què treballe en l’art. Com que treballe en equip, és important poder posar en comú les idees i que l’altra persona puga visualitzar tot el que estàs dient. El que faig és aplicar eixa mateixa tècnica, la capacitat de visualitzar, a l’hora d’escriure. Ací m’ajuden molt els referents cinematogràfics que guarde en el meu gabinet de curiositats, escenes que es queden gravades i que, en un moment donat, t’ajuden a visualitzar allò que estan fent els personatges mentre estàs escrivint. D’aquesta manera, abans de començar a escriure una novel·la, ja l’he de tindre tota dins del cap: les escenografies i les localitzacions, els personatges, les accions… Ho tinc tot per escenes i després, simplement, ho he de traure. Hi ha una influència molt clara de la meua faceta artística i pictòrica en la manera d’escriure. Eixa influència artística també es veu en la meua obsessió per atrapar l’atmosfera, perquè el lector entre dins del quadre i que puga estar al costat dels personatges. Això també és molt pictòric. El que intente és atrapar la llum que cau sobre el paisatge, sobre un interior, sobre els cossos dels personatges. Una llum que pot ser molt suau, com en una pintura de Corot o de Vermeer, o pot ser també molt crua i molt violenta, com en una obra de Caravaggio, de Rivera, de Goya o de Artemisia Gentileschi.
Som mediterranis, una cultura plena de llum, però les teues atmosferes són sempre sòrdides. És una pregunta que et fan sempre: d’on et ve aquest gust pel gòtic, pel tenebrisme?
A banda del que hem comentat, les primeres lectures són determinants. La primera novel·la que jo recorde haver gaudit amb plaer és El gos de Baskerville, d’Arthur Conan Doyle. Tindria uns tretze anys, però després de seguida va vindre El retrat de Dorian Gray i eixa sí que em va marcar moltíssim. De fet, contínuament estic fent referències a ella d’una manera o altra en les meues novel·les. El Frankenstein de Mary Shelley, tota l’obra completa d’Edgar Allan Poe o les pel·lícules de terror de sèrie B… Sóc molt cinèfila en general, però de xiqueta recorde que tenia una fascinació especial per totes aquestes pel·lícules i en especial una que es deia Els crims del Museu de Cera. Em va parèixer genial i terrorífica i molt suggeridora també, per com es manipulaven els cossos de les dones en aquell moment i el mal que poden fer els pigmalions sobre les dones. A mi és que sempre m’ha atret la raresa. Em fascina la part fosca; és una atracció personal a la qual no puc i no vull renunciar.
Probablement si fores un home no et preguntaríem tant per què escrius aquest tipus de novel·la…
Això és veritat. Jo he hagut de suportar en alguna ocasió que, fins i tot companys de l’àmbit literari, em pregunten que per què escric així, per què no escric sobre coses menys violentes, menys crues. En definitiva, més femenines. I fins i tot arriben a dir-me el nom d’alguna autora que ells consideren que representa el que han d’escriure les dones. Però jo sempre he fugit d’eixe paper, perquè eixa part està també molt i ben treballada per part d’altres autors i autores. Vull trencar el que és el rol femení habitual de dona victimista, de dona abnegada, de dona hormona. El que intente és crear personatges femenins potents i que trenquen un poc les regles establertes, perquè si la literatura té alguna cosa d’art és allò que aporta de subversiu, allò que trenca les regles, les normes i rols establerts, allò que remou els codis morals per tal que no es queden atrofiats i en estat de letargia. Si la literatura té alguna cosa d’art és perquè té voluntat de transgredir, de sacsejar i de confondre, i que no es limita a ser un exercici correcte o un entreteniment agradable, fàcilment digerible. Almenys això és el que intente fer, perquè a mi és això el que m’agrada com a lectora. I al final, cadascú acaba escrivint allò que li agradaria llegir.
Estàs treballant ja en alguna novel·la nova? Quina història obscura ens depara ara Anna Moner?: Sempre estàs en moltes coses a la vegada. El problema que tenim tots, en general, és que no tenim temps per a fer tot el que volem fer. No puc dir en què, però et puc dir que serà una novel·la obscura; una història d’amor, com totes les meues novel·les, també peculiar, diferent. I en aquest cas citaré a Frida Kahlo, quan deia que “la tristeza se retrata en todita mi pintura, pero así es mi condición, ya no tengo compostura”. Jo podria dur-ho al meu territori i dir-te: l’atracció per la part fosca, la maldat humana i les perversions refinades es retrata en tota la meua literatura, però así es mi condición y ya no tengo compostura.
